El Dilluns de Pasqua de fa 102 anys, un miler de militants independentistes irlandesos van protagonitzar una acció intrèpida i espectacular, consistent en l’ocupació armada de cinc edificis estratègics de la ciutat de Dublín. Les tropes britàniques van ofegar amb un bany de sang aquesta rebel·lió i els seus principals dirigents van ser afusellats. Però l’Easter Rising del 1916 va marcar l’inici de l’escalada bèl·lica que culminaria amb la plena independència d’Irlanda del Regne Unit, rubricada l’any 1922 i certificada amb la constitució republicana del 1937.
Com ja he deixat escrit en articles anteriors, l’independentisme català té una forta inspiració en el conflicte irlandès. L’excoronel Francesc Macià va intentar copiar l’Easter Rising quan, l’any 1926, va organitzar, amb un centenar de patriotes catalans i una vintena d’italians, l’avortada invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. L’opció independentista era episòdica durant la Renaixença (segle XIX) i apareix amb força en el debat catalanista a inicis del segle XX gràcies al gran impacte polític i mediàtic que va tenir l’aixecament d’Irlanda contra Londres.
En la genealogia de l’independentisme català hi ha un tronc comú: l’irlandès Francesc Macià i el seu partit Estat Català (membre fundacional d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’any 1931). Tot el que, salvant les variants ideològiques, ha vingut a continuació (Front Nacional, Convergència Democràtica, PSAN, PSAN-p, Nacionalistes d’Esquerra, Moviment de Defensa de la Terra, Terra Lliure, CUP, Assemblea Nacional, CDR’s…) té com a referent indiscutible i sagrat la figura de Francesc Macià, primer president de la Generalitat moderna.
En el cas d’Irlanda, el factor religiós va ser essencial per justificar el procés de secessió del Regne Unit. Com se sap, la major part de l’illa era d’obediència catòlica, mentre que l’opció oficial britànica era el cristianisme reformat (l’anglicanisme i la gran varietat d’esglésies protestants). Però això no era possible traslladar-ho a l’argumentari de l’enfrontament Catalunya/Espanya, on la religió catòlica era absolutament hegemònica en tot el territori peninsular. El gran tret diferencial i divisori amb els espanyols triat pels independentistes catalans va ser la llengua i la cultura.
Justifiquen la defensa del català i de la catalana manera (com diu el president destituït, Carles Puigdemont) tot l’immens trasbals i l’angoixa que ha provocat i provoca l’actual procés independentista, encetat l’any 2012 arran del processament d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia pujolista al tron de la Generalitat? Òbviament, no. La llengua catalana i la catalana manera estan perfectament protegits des de la promulgació de la Constitució del 1978 i del primer Estatut d’Autonomia del 1979. Tenim català a l’escola, català a la universitat, català als mitjans de comunicació, català en el món de l’edició, català a Internet, català a les administracions públiques, català a les empreses, català als comerços, català als transports…
Fent bandera de la llengua, el nacionalisme/independentisme català ha cavat la seva propia tomba, pensant que cavava una trinxera victoriosa. L’existència d’una important comunitat castellanoparlant a Catalunya (més del 50%) i l’errònia estratègia desplegada pel pujolisme per eixamplar l’ús social del català al carrer han esdevingut un mur infranquejable contra el qual el projecte secessionista està condemnat a estavellar-se una vegada i una altra.
No hem sabut vendre el català com una llengua que val la pena aprendre perquè serveix d’ascensor social i hem deixat que la catalana manera que pregona Carles Puigdemont hagi acabat degenerant en l’abominable corrupció del 3%. Quantitativament, el català és operatiu en un àmbit geogràfic reduït. Però qualitativament teníem l’oportunitat de convertir-la en una llengua molt atractiva, assimilable a valors positius com l’alta educació, l’alta literatura, l’alta poesia, l’alta filosofia, l’alta creació cinematogràfica, l’alta ciència… Per això, quan TV3 comença les seves emissions, l’any 1983, i en la graella de programes hi col·loca en prime time la grollera sèrie nord-americana Dallas queda demostrada la greu manca de visió estratègica del pujolisme, etapa preliminar de l’actual independentisme.
Tornem a Irlanda. La conseqüència de la independència va ser la divisió de l’illa, quedant els comtats de majoria anglicana/protestant sota el paraigua del Regne Unit. En el cas de Catalunya, la divisió per raó de llengua ens mena, inexorablement, a una situació semblant. Amb un agreujant: la capital, Barcelona, i l’àrea metropolitana, on els castellanoparlants són majoria, concentren més de la meitat de la població i constitueixen el cor i el pulmó econòmic del país. Què passaria a L’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Cornellà, Viladecans… si els 70 diputats independentistes del Parlament de Catalunya decidissin jugar, peti qui peti, la carta secessionista?
A més del Dilluns de Pasqua, la història d’Irlanda té una altra data cabdal: el Divendres Sant del 1998, quan es van signar els Acords de Stormont que posaven punt final a la llarga i sagnant guerra civil d’Irlanda del Nord entre les comunitats catòlica (republicana) i anglicana/protestant (unionista), que, durant els 30 anys que va durar, va provocar més de 3.500 morts. Un punt cabdal d’aquest pacte, per evitar que el conflicte rebroti, és que el govern autònom d’Irlanda del Nord ha d’estar format, obligatòriament i conjuntament, per republicans i unionistes.
Si l’envit independentista català té les seves arrels a Irlanda, tal vegada seria bo que adoptéssim la solució irlandesa per desencallar-lo. És a dir, que el pròxim govern de la Generalitat estigui format per representants de partits indepes i constitucionalistes, reflectint la pluralitat política, sociològica i lingüística de Catalunya. De fórmules que sumen majoria al Parlament n’hi ha, des d’aquesta perspectiva, unes quantes.
En aplicació dels Acords de Stormont, els 447 presos de l’IRA i de les milícies unionistes -116 amb delictes de sang- van ser alliberats per l’amnistia atorgada pel govern britànic.
(Per cert, Irlanda del Nord està sense govern des del mes de gener del 2017 perquè el partit unionista DUP i els republicans del Sinn Féin són incapaços de posar-se d’acord en els noms de consens…).
