Els nous nacionalismes, com els vells, tenen molt en comú. Per exemple, la bondat del nacionalisme propi respecte a la maldat de l'aliè. Encara que, en el fons, el propi i l'aliè acabin semblant-se com dues gotes d'aigua.
Compartien els vells nacionalismes, gestats a l’escalf del romanticisme, la idea de pàtria i l'afecte desbordant per ella, fins al punt de lliurar la vida si fes falta. Tots ells també tenien en comú un mite fundacional, a quin més absurd. Com més antic i estrafolari, més valuós. I quelcom semblant passava amb les banderes, els colors de les quals es corresponien amb el més granat de les gestes privatives de cadascú. Les essències identitàries, tan à la mode gràcies a aportacions com les de l'actual president de la Generalitat, Quim Torra, han estat des de sempre un altre dels ingredients imprescindibles del nacionalisme. L'esperit de campanar, tradicionalista, localista i tancat, també és patrimoni comú dels vells nacionalismes. I així successivament.
Conseqüents amb el paroxisme de la societat de consum, els nacionalismes d'ara resulten més sensibles a la butxaca, quelcom que els antics aparentaven ignorar. El “ens roben” no pot faltar en un neonacionalisme que es preui. Als ianquis, segons Trump, els roba tothom. Als alemanys, els turcs i ara els sirians i fins i tot alguns procedents de l'Est. Als francesos, els algerians marroquins, etc. Als anglesos ni se sap. Als italians, els “tarrossers” de l'altre costat del Mediterrani i els que això proclamen -com Matteo Salvini, a qui Oliviero Toscani qualifica de “petit Trump de províncies”- deien fins ahir (quan encara eren Lega Nord), que era Roma la que robava. Als nacionalistes catalans, Espanya els roba.
Els que roben, ja se sap, fan por. I la por ven molt. La crònica negra, replicada ad infinitum pels mitjans de comunicació, s'instal·la fàcilment en els caps catòdics del personal. Així, “ells-els dolents-pollosos i endarrerits-els que ens roben… (els espanyols, en el cas del nacionalisme català contemporani), acaba per exemple en la teoria de la substitució ètnica, a la qual es refereix, en el setmanari EL TRIANGLE, la periodista italiana Tizina Barillà. Una bogeria que res ha d'envejar al més delirant mil·lenarisme i que proclama que “uns poders fàctics molt forts volen ocupar el nostre territori i la nostra cultura i destruir-los”. Quin territori i quina cultura? Tots. Allí on s'instal·li la teoria.
“Stop invasione” és l’eslògan del neonacionalisme italià (allà autodenominat “sobiranisme”, fins i tot popular) que, lògicament, es desprèn de la temuda invasió ètnica. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, també sabem una mica d'això. Amb la particularitat que els “invasors” no són d'ara ni procedeixen de llocs exòtics, sinó que han viscut en bon veïnatge amb els catalans i, a més, resulta que són també catalans. Difícil dilema pels gabinets negres del “procés, això de separar l’“altre” d'un, quan l'altre és també jo. Solució?: inventar-se les coses, com el professor Nimbus. És a dir, construir artefactes propagandístics sense peus ni cap i com més desgavellats millor, perquè el secret de la venda està en l'embolcall i no en la realitat de les coses.
Paradoxalment, totes aquestes coincidències entre nacionalismes vells i nous i de diferents espècies no condueixen a l'enteniment, la comprensió o l’enamorament mutu, com podria semblar, sinó tot el contrari. Perquè el nacionalisme és genèticament caïnita. Encara que sigui nacionalisme en comú.
