Hem fet bona part de la nostra carrera professional simultàniament. Me la trobava sovint en actes relacionats amb el periodisme i la política però mai vam coincidir en el mateix mitjà de comunicació. Potser uns mesos a Ràdio 4, però en departaments i programes diferents. Quan em van dir que havia mort fa uns dies i que tenia 76 anys em vaig sorprendre. No sabia que estigués malalta i no pensava que fos tan gran.

Miro enrere i la recordo sempre seriosa i compromesa en causes diverses, sobretot la feminista. I no em puc treure del cap que li van muntar una campanya de protesta perquè l’acusaven de ser sectària quan en va ser directora. No ho entenia. Sectària? Certament el sistema de nomenament dels directors de Catalunya Ràdio i Tv3 no és l’adequat. Quan canvia el govern de la Generalitat assumeixen aquests càrrecs les persones que el president vol. Això s’ha de canviar però ningú no s’anima a fer-ho. Si Minobis era sectària, amb quin adjectiu caldria qualificar l’actual director de l’emissora? Hipersectari? Alguna cosa ha canviat a Catalunya –el país i la ràdio- perquè el Comitè Professional de la casa no hagi fet ni un trist comunicat per denunciar el biaix independentista que se n’ha apoderat des de fa fa anys.

Minobis va militar a Unió Democràtica, primer; després a Nacionalistes d’Esquerra i finalment a Iniciativa per Catalunya. Va ser feminista de primera fornada, de les que van mantenir encesa la flama d’aquest combat quan era molt minoritari. Va presidir la Xarxa Europea de Dones Periodistes i va ser degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre els anys 2001 i 2004. La primera dona que va ocupar aquest càrrec. Tot un mèrit!

M’ha arribat una fotografia del seu equip del Col·legi i hi veig a Antoni Traveria. També ens va deixar. El dia 23 de maig farà un any. Casa Amèrica de Catalunya ha rebatejat el nom del premi que concedeix cada any a un periodista o mitjà que lluita per la llibertat d’expressió en l’àmbit llatinoamericà per posar-li el d’Antoni Traveria, que va dirigir molts anys aquest centre cultural. Una bona idea. És d’aquells premis que prestigien a qui els reben. Una altra Montserrat, la Roig, també té el seu premi: el del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona al periodisme social.

Un premi no ens retornarà Montserrat Minobis però el món del periodisme feminista crec que està en deute amb ella.

Penseu-hi!