Mentre encara digerim les eleccions estatals, ens enfrontem aquest mes de maig a unes municipals, autonòmiques i europees.

Les migracions són objecte de debat en totes elles, si be les competències que tenen els diferents nivells de govern són molt diferents, i per tant les propostes i la responsabilitat respecte de les mateixes també ho són.

A nivell europeu, encara es ressent el nefast resultat dels compromisos que es van adoptar el 2015 respecte a les quotes d’asil després de la mal denominada crisi de refugiats.  L’acord al qual van arribar els líders europeus va ser de reubicar 160.000 persones que eren principalment a Grècia i Itàlia. Tres anys després (un any des de la fi del termini) encara no s’havia complert ni la tercera part d’allò a què es van comprometre: menys del 22% a la UE i del 9% a Espanya (dades de la Comissió Espanyola d’Ajut al Refugiat, finals del 2018).

L’any passat va ressorgir la polèmica amb els rescats a alta mar, amb posicionaments extrems com els d’Itàlia o Malta, que es van negar a deixar atracar  vaixells de salvament marítim a les seves costes. A Espanya, el govern de Pedro Sánchez va alçar la veu amb una crida a acollir a les persones que estaven posant les seves vides en perill al mar, i va advocar per una política comú europea que hi donés resposta. No obstant això, la deriva dels esdeveniments ha demostrat que no hi ha hagut cap proposta conjunta, i la situació continua sent alarmant.

Veiem com enfoquen les propostes els diferents grups parlamentaris europeus aquest mes de maig. Alemanya ja va patir  les conseqüències d’oferir una política de braços  oberts amb els refugiats. Però ara el focus no se centra només en ells. El cas dels menors no acompanyats (els MENA) ha sigut dels més polèmics recentment, i és que els darrers anys s’ha notat un creixement notable dels que migren cap Europa. El 2017 hi va haver un augment del 66% de menors –la majoria d’origen marroquí- que van accedir a territori de l’Estat espanyol. 7.053 menors van arribar a Espanya el 2018 per 3.803 menors que hi van arribar el 2017 (Associació Pro Drets Humans d’Andalusia).

La qüestió és complexa i alguns partits nacionals ja van apuntar en els seus programes electorals mesures como el retorn al país d’origen dels MENA. Un exemple és el PP.

Les competències municipals en matèria d’immigració són limitades. Una qüestió bàsica és la decisió sobre l’estatus jurídic de legalitat, i aquesta li correspon a l’Estat, tant de la denominada migració econòmica com de l’asil.  No obstant, són els municipis els que han de bregar en el dia a dia amb les necessitats de tota la població, també de la nouvinguda, així com els responsables de vetllar per una adequada convivència, en una societat com l’actual, conformada per persones d’orígens culturals molt diversos.

Una competència que sí tenen els ajuntaments i que és clau en el procés migratori és la gestió de l’empadronament. Encara que empadronar-se és una obligació, és ben sabut que avui en dia continuen produint-se incidents i sorgeixen obstacles per poder obtenir el padró. Per això, la voluntat dels consistoris és fonamental, l’actitud proactiva de cercar solucions als problemes, de generar vies i respostes perquè cap persona es quedi sense padró. 

Però també hi ha altres fronts en els que pot posicionar-se la política municipal: garantir l’accés als serveis socials fomentant l’entesa i la comprensió per part tant dels usuaris com dels professionals i propiciant polítiques interculturals que donin resposta a una societat culturalment diversa. La lluita contra el racisme i la xenofòbia és un altre element clau sobre el qual cal treballar.

El color polític de cada consistori serà determinant per a l’enfocament que es doni a totes aquestes temàtiques, i a tantes altres que sorgeixen de la necessitat de garantir els drets de les persones i una convivència respectuosa amb tota la ciutadania. En aquest sentit, la cooperació entre administracions és fonamental per poder teixir col·laboracions que donin resposta a les qüestions que sorgeixen de la gestió de la migració.

Veurem com van les eleccions, i com aprofitem la riquesa de la diversitat cultural els propers anys. Tenim una oportunitat.