Messi se’n va. Això salvarà el lideratge d’audiència de TV3 el mes d’agost. Tindrà d’altres conseqüències. D’entrada, la guerra a mort per apoderar-se de la presidència del Barça. Una guerra, una més, que la gran majoria dels que vivim a Barcelona i som o érem del Barça viurem com a simples espectadors. Veurem com els diners corren a fer costat a alguns candidats i, ben segur, sentirem a parlar poc de futbol i molt d’ideologia. Poca pilota i molta estelada, vaja!
El cas és que el que diuen que és el millor futbolista de la història se’n va cap a Manchester o cap a Milà. O cap a la Xina o el Japó, vés a saber! Ell se n’anirà però nosaltres ens quedarem aquí. A lidiar amb el que tenim. I què tenim? Doncs una societat dividida pel debat territorial i maltractada per una pandèmia que ens ha deixat baldats.
Tenim un curs escolar a punt de començar que tots vivim amb l’ai al cor. Professors, administratius dels centres educatius, pares, nens, joves i les famílies de tots plegats. Hi ha un cert consens generalitzat arreu del món que és millor tornar a les classes malgrat que això comporti inevitablement contagis. És millor que es produeixin aquests contagis, tot i les mesures de seguretat que s’adoptin, que mantenir tancades les aules a tots els nivells educatius.
Potser la paraula pànic és massa gruixuda per referir-se a com viurem els propers mesos, però crec que s’acosta bastant a la sensació que viurà bona part de la nostra societat.
La por que suposa pels culers que Messi se’n vagi és que tornin els temps del Barça patidor i perdedor. La por dels culers que no volen que es barregi el futbol amb la política és que el Barça passi de ser ‘més que un club’ a ser el ‘nostre club’, com ho són TV3 o Catalunya Ràdio. I la por dels que no són culers és que la fugida de’n Messi, de Joan Carles I o de Puigdemont ens mantingui despistats i dividits davant el repte real que tenim davant dels nassos: una societat enfrontada, empobrida i espantada.
Així les coses, cal desitjar molta sort i victòries a Messi en el seu futur professional i personal i aplicar-nos a fons perquè aquí no ens venci la por, la tristesa, la mandra o el derrotisme en el combat més necessari que mai per una societat on tots tinguem dret a una vida digna i el puguem exercir.
