Ja es veia venir que la cosa acabaria malament perquè va començar amb mal peu. Fa quatre anys va aterrar a mobilitat amb els seus collarets i el seu vestuari d’escola de monges que tant poc s’estila entre la militància comuna. Assumia sense cap experiència i per quota de partit una cartera difícil de gestionar, un regal enverinat amb molts fronts oberts, començant pel polèmic projecte de connexió dels tramvies i acabant pel podrit conflicte laboral a TMB, amb un personal molt cremat per anys de desídia institucional i recentment pel tema de l’amiant. I si amb aquest currículum no en tenia prou per cagar-la, també va haver d’aguantar el menyspreu masclista d’alguns sectors sindicals i l’avidesa de protagonisme de la Janet Sanz, molt menys qüestionada, tot i haver-la cagat tant o més que ella.

Em recorda el cas de Joan Saura. Inspirat per les bones vibracions del primer tripartit de l’imprevisible Pasqual Maragall, el líder ecosocialista va acceptar el repte d’encarregar-se de la conselleria d’Interior que el sinuós José Montilla li va posar damunt la taula. No va servir de res que Iniciativa aprofités un aquelarre de partit per retreure-li, un cop va fer fora els periodistes de la sala, que hagués acceptat la cartera. Aleshores encara fèiem periodisme de debò i vam assabentar-nos de les crítiques pels seus propis quadres. La més repetida va ser el desgast que comportaria per a la formació progressista assumir la repressió policial catalana. I així va ser. Es va convertir en la riota del govern al voler posar càmeres en les sales d’interrogatori per evitar les tortures i es va cremar com Varys, però sense foc de drac.

Mercedes Vidal ha estat una de les regidores del govern Colau que més hòsties ha rebut de l’oposició amb el permís de la Gala Pin, una altra gata maula que ha fugit cames ajudeu-me. No es pot dir que fos una tòtila que no sabia res del jardí on es ficava perquè ella és comunista de pedra picada encara que per dissimular la seva militància anacrònica en un partit residual s’hagi passat tota la legislatura enganxada al mòbil -al plenari, a les comissions i fins i tot caminant pel carrer- en un intent d’evitar tot contacte humà. Amb aquesta carta de presentació, i el fet que el partit que representa no pinti res enlloc i tingui fama de deixar-se comprar barat, Vidal era la regidora ideal per exercir de convidada de pedra, dient amén a tot el que decidia el comandament central.

Això és el que hauria passat si Joan Josep Nuet no hagués decidit anar-se’n al Congrés amb els republicans. Mercedes Vidal ja tenia assegurat el número 10 a la candidatura de Colau per al 26-M, tal com ho va confirmar l’alcaldessa ara en funcions. És cert que d’acord amb els sondejos igual no sortia reelegida i també és cert que estava molt farta del tracte rebut pels seus companys de viatge, però també entenia que havia de continuar al peu del canó si el seu partit així ho considerava. Estava cremada i no només per l’erosió política que comporta governar en minoria i ser l’objectiu més fàcil a abatre tant pels sindicats com per l’oposició. Perquè si amb algú ha hagut de bregar de debò ha estat amb Sanz, qui no ha deixat d’ignorar-la. L’últim episodi va ser amb l’anunci de l’aigualit acord sobre el tramvia. Vidal es va assabentar per ràdio macuto.

M’està sortint un panegíric i no és aquesta la meva intenció perquè no m’agrada la gent que abandona el vaixell quan les enquestes apunten a una derrota electoral. Per sort, la imatge de màrtir que Vidal ha donat tot aquest temps s’ha anat pels aires en un tres i no res. Pocs dies abans de tancar les candidatures municipals definitivament la regidora de mobilitat anunciava que “feia un pas al costat”, com va fer un dia el rei Artur, i es desvinculava del projecte comú. Vidal atribuïa el fet a les tensions internes entre EUiA –el seu partit- i Barcelona En Comú per culpa de la traïció de Nuet. Assegurava que aquesta situació estava afectant molt la seva vida personal, però per les seves paraules semblava que l’abandó de la nau colauista es faria de forma civilitzada, com un matrimoni que s’ha deixat d’estimar però que encara es respecta. Doncs no.

Suposo que ara deu haver pensat que qui riu l’últim, riu dos cops. El fet és que la Merceditas no és l’alter ego de la dolça Lisa Simpson que tots ens pensàvem i ha renunciat a les seves responsabilitats de govern deixant la fAda Colau amb un pam de nas i l’executiu municipal penjat fins a la constitució del nou consistori el pròxim 15 de juny. A remarcar que ja no és responsable de mobilitat ni regidora d’Horta-Guinardó ni vocal del consell de govern de l’Agència d’Ecologia Urbana ni membre de la Junta de govern del Consorci d’Alta Velocitat de Barcelona. Tanmateix, continuarà cobrant com a regidora i seguirà com a presidenta de TMB i representant de l’Ajuntament barceloní a l’AMB perquè tots tenim uns principis i, si no us agraden, en tenim uns altres.