Fa menys de dos anys, un amic em va convidar a col·laborar en una pàgina el nom de la qual no recordo molt bé, però era una cosa així com Ressenyes en català, dedicada a això, a publicar ressenyes de llibres. Vaig acceptar i me’n van publicar una, sobre un autor romanès. Pocs dies més tard, l'administrador de la pàgina va canviar la imatge del web: on hi havia la fotografia d'uns llibres oberts va aparèixer el rostre de Puigdemont amb bufanda groga i fent un datpelsac. Vaig escriure a l'administrador queixant-me d'aquesta imatge, i li vaig exposar que no em sentia representat amb la seva elecció. L'administrador em va respondre en to irat, dient-me que era lliure d'abandonar la pàgina, cosa que vaig fer. Llavors em vaig posar en contacte amb l'amic que m'havia convidat a col·laborar i li vaig explicar el cas. Ell s'ho va pensar una estona i després va sentenciar: "Potser no està bé, però esclar, amb tot el que està passant ... ho hauries de comprendre". El deure amb la pàtria.

Vaig dubtar entre protestar i divulgar l'incident, però vaig decidir deixar-ho aquí i vaig callar. Intento recordar quantes vegades m'ha passat això. Recordo l'època, fa potser ja trenta anys, en què no hi havia acte cultural o folklòric que no acabés amb els assistents dempeus entonant Els Segadors. No vaig cantar mai l'himne (mai he aconseguit aprendre-me’n la lletra), i romania en silenci preguntant-me el perquè d'aquest himne tan feixuc, tan guerrer. Però m'ho preguntava a mi mateix, sense expressar-ho mai. Pensava que la meva pregunta ofendria a tanta gent que participava d'aquella bel·licosa litúrgia patriòtica, però alguna cosa em grinyolava: d'una banda, sabia que molts d'ells eren persones racionals i assenyades, més properes als valors de la il·lustració que als excessos romàntics. D'altra banda, sempre acabava amb dubtes morals: He de protestar? Per què callo? I me’n duïa cap a casa la sensació desagradable de no haver fet (dit) el que em semblava correcte. Vaig transigir. Transigim uns quants, potser molts, callem. I si hagués dit alguna cosa estic convençut que m'haurien respost com el meu amic: "Ho hauries de comprendre". Vaig transigir, i ara em fa mal perquè d'aquelles renúncies vénen aquests fangs. Poca autoritat moral li queda a qui, després d'haver tolerat i callat, de sobte descobreix que es va deixar sotmetre. Ara ja és tard.

Vaig participar i en certa manera vaig gaudir de cercles culturals diversos (tot i que seria més apropiat parlar de cultureta que de cultura). Sense preguntar-m'ho, m’incloïen en una mena de club d’elegits, i pel fet d'escriure i publicar en català em consideraven no només un dels seus, sinó també un activista convençut, indubtable. I jo em callava. Un cop vaig sentir dir que érem "guerrers de la llengua catalana". La majoria es consideraven a ells mateixos guerrers per no dir herois d'una guerra poc menys que santa, i tinc la impressió que gran quantitat de produccions literàries en català obeeixen a l'objectiu de fer país molt més que al de fer literatura. I així ens va, cada vegada més insignificants i residuals.

Amb els anys, del meu silenci en va néixer el terreny franc per a la cridòria actual. D'un himne com aquell només se’n desprèn tribalisme agressiu i fins i tot algunes declaracions de les autoritats autonòmiques només semblen glossar Els Segadors. Terenci Moix va fer un retrat sarcàstic i cruel de la cosa cultural catalana a El sexe dels àngels, el 1992, on s'exposa el control tàcit del nacionalisme sobre la producció cultural, amb els resultats nefastos que tots coneixem. Moix, a la seva manera, va denunciar la creació d'això que ara en diuen el marc mental, però va decidir aïllar-se per protegir-se sens dubte, i es va refugiar al seu castell, la qual cosa em sembla una bona opció. Elegant, almenys. Moix, almenys, no va callar.

Fa algun temps, ja en plena onada secessionista, vaig participar en una trobada literària sobre literatura de gènere i vaig comentar que l'absència d'autors i obres en castellà empobria el debat. Ho vaig dir mig temorós o avergonyit de la meva idea. Em van respondre que amb el català en teníem prou, encara que, més tard i en secret, em van donar una altra explicació: si ho fem bilingüe ens quedarem sense subvenció. Vaig callar una altra vegada.