Marc Aureli (121 dC-180 dC) és encara avui un exemple de governant serè, de sòlida formació intel·lectual i ferm a l’hora de defensar l’Imperi dels enemics exteriors. L’historiador Ausoni diu d’ell: “Només en això va causar dany a la seva pàtria, en haver engendrat”, en referència al seu fill Còmode, príncep dissortat que el va succeir. 

Marc Aureli, d’ancestres d’Ucubi, a la Bètica (Hispània), va governar Roma des del 161 dC al 180 dC, i malgrat els seus principis morals, va haver de combatre la sublevació dels parts a Orient, la invasió de les tribus germàniques al Danubi i la dels mauritans a Hispània. Precisament, les legions retornades de la guerra contra els parts (161-166 dC) van portar a Roma la primera gran epidèmia (la pesta antonina), que va assolar l’Imperi del 165 dC al 180 dC.

Tots hem admirat la seva magnífica estàtua eqüestre al Museu Capitolí de la Ciutat Eterna. Els seus preceptors foren Marc Corneli Frontó, retòric, i Juni Rústic, filòsof que el va introduir en l’estoicisme, com se sap, una doctrina que beu d’Heràclit, Plató i Sèneca, i que ensenya que l’home s’ha d’adaptar a la natura i viure d’acord amb aquesta, així com buscar el bé i la virtut (areté). Les seves Meditacions són un formidable compendi de reflexions de caràcter ètic, que il·luminen encara amb força el nostre temps.

Unes pinzellades ens poden ajudar a copsar la seva altura moral. Ens diu que del seu avi Verus va aprendre la impassibilitat; de la seva mare Domicia Lucila, la frugalitat; de Rústic, escriure les cartes sense afectació i “no donar consentiment ràpid als que diuen
ruqueries”; de Sext de Queronea, viure segons la naturalesa i la dignitat sense artifici; i d’Alexandre, el platònic, l’actualíssim “no dir moltes vegades i sense necessitat a ningú: ‘Estic ocupat’”. Un bon feix dels seus pensaments tenen plena vigència a principis del segle XXI:

–“Busquen per a ells retirs al camp, a la costa i a la muntanya. Però tot això és d’allò més ximple, quan t’és possible a l’hora que
vulguis retirar-te en tu mateix”.
–“Breu és el que cadascú viu. Petit el racó de la terra que habita. Petita també la fama pòstuma llarga”.
–“Encara que visquessis 3.000 anys i altres tantes vegades 10.000, recorda, no obstant, que ningú perd altra vida que aquesta
que viu, i no en viu altra que la que perd”.
–“Pregària dels atenesos: ‘Plou, plou, estimat Zeus, als camps llaurats i a les planúries dels atenesos’. O no s’ha de resar, o cal fer-ho així, amb senzillesa i llibertat”.
–“Quines coses fan! No volen parlar bé dels homes que conviuen amb ells a la mateixa època, però donen enorme importància a ser elogiats pels que han de venir després, a qui no han vist ni veuran mai. Això s’assembla molt a si tu t’entristissis perquè els teus
avantpassats no van tenir bones paraules per a tu”.
–“No és xocant que l’arquitecte i el metge respectin més la raó de ser del seu propi ofici que l’home la seva pròpia raó de ser, que li és
comuna amb els déus?”
–“Pren sense orgull. Abandona sense esforç”.
–“Poc és el que et resta. Viu com de viatge, ja que poc difereix aquí o allà, si es viu a tot arreu com a la ciutat que és el món”.
–“Quan ensopeguis amb l’errada d’algú, posa’t a l’instant al seu lloc i calcula en quina cosa semblant erres tu”.
–“Recorda que al ciutadà natural res el danya que no danyi la ciutat, ni tampoc perjudica la ciutat el que no perjudica la llei”.
–“Sòcrates anomenava les opinions de la majoria ‘làmies’, monstres devoradors de nens”. 
–“En l’escriptura i la lectura no iniciaràs a ningú abans que se t’iniciï a tu (proverbi grec). Amb més raó en la vida”.
–“No hi ha lladre del lliure arbitri (Epictet)”.
–“Que corrupte i fals és el que diu: ‘He preferit jugar net amb tu’. L’afectació de la senzillesa és una arma de doble tall. Res hi ha més vergonyós que una amistat de llop”.
–“Que gran és el parentiu de l’home amb tot el llinatge humà, ja que no és comunitat de sang o de llavor, sinó d’intel·ligència”.

L’emperador Marc Aureli és un clar exemple de governant adornat amb principis ètics i que al llarg de la seva trajectòria sempre va perseguir el bé comú. No és veritat que tots els polítics són iguals.