Fem un referèndum. Votem. És el vell mantra populista que pocs s'atreveixen a refutar per por a ser titllats d’antidemòcrates, aquest insult tan d'actualitat. Però confondre els referèndums amb la democràcia demostra una profunda incultura democràtica. "Que decideixi el poble" és el recurs de polítics que ja van ser escollits pel poble però que no han sabut fer la seva feina: adoptar les millors decisions. Els referèndums no han estat mai senyal de salut democràtica, i sí una arma habitual dels dictadors. Franco en va convocar dos per blanquejar sengles lleis radicalment antidemocràtiques. Una de les raons de ser de la democràcia és justament evitar que un cabdill o una majoria del 51% pugui canviar les regles de joc a favor seu. Això ha fet estable la nostra democràcia: exigir un consens ampli per als canvis estructurals i evitar els referèndums per resoldre problemes massa tècnics.

Però hi ha una idea encara pitjor que un referèndum: un referèndum il·legal. Vaig a explicar la història de com una votació il·legal va fulminar la democràcia grega fa 2425 anys. El 406 a.C. la flota d’Atenes va lliurar una batalla contra els espartans al costat de les illes Arginusas, enfront de l'actual Turquia. Entre el combat i les condicions climàtiques, vint de les seves naus van naufragar. La tempesta va fer impossible socórrer els supervivents i als 8 generals atenesos (els estrategos) no els va quedar més remei que refugiar-se al mateix port que el seu enemic; és a dir, enfrontar-se a una batalla final alhora que renunciaven a recuperar els cossos de seus cinc mil nàufrags.

La batalla la van guanyar, però a Atenes la tragèdia va causar un enorme dolor entre les famílies dels nàufrags i un moviment popular liderat per Calixeno va culpar als estrategos de l'abandonament. Encara que l'òrgan competent, el Consell, va jutjar que la decisió havia estat prudent i els va exculpar, al carrer només se sentia els que exigien que fossin jutjats de nou per l'Assemblea, tot i saber que això era contrari a la legalitat. Molts membres de l'Assemblea es van sumar a aquest desig de 'justícia' paral·lela i immediata.

El dolor per la pèrdua de tantes vides era tan estès a Atenes que ningú es va atrevir a condemnar un segon judici contrari a la llei. Perdó, algú si. Tot i que el consell el formaven ciutadans escollits a l'atzar, Xenofont va deixar escrita la rara casualitat històrica que va fer que un d'ells resultés ser Sòcrates. Va ser l'únic que va defensar el judici legal i va negar la competència de l'Assemblea per jutjar els estrategos, malgrat les amenaces que podria acabar com ells. No va servir de res.

L'Assemblea va decretar la pena de mort per als vuit generals, en votació a mà alçada. Poc temps després de la seva execució, els atenesos es van adonar que havien perdut els seus vuit millors estrategos i que ningú podia defensar d'Esparta. Calixeno i els altres promotors del judici assembleari van ser llavors perseguits, però ja era massa tard. Dos anys després de la dramàtica victòria ateniense a Arginusas, la ciutat es va rendir als espartans, les seves muralles van ser derruïdes i la guerra del Peloponès va arribar a la seva fi. La democràcia atenesa va sucumbir sota el seu propi populisme.

Els esdeveniments van ser tan importants que ens han arribat per diverses vies, inclòs el relat detallat de Xenofont. Potser gràcies a aquests successos i als seus relators, avui a Occident vivim en democràcies representatives i sabem que la democràcia és molt més que votar. Excepte els nostres Calixenos (als quals el meu pseudònim fa referència amb poca dissimulació), gairebé tots sabem que el respecte a la legalitat de les votacions ha de prevaler i que a cap democràcia hi ha el dret a votar contra la llei. I per això, quan Podem, l'independentisme, o Vox vulguin imposar-nos un referèndum no sobre la base de la legalitat o a una decisió de Congrés, sinó sobre la base al 'sentir popular’, o pretesos 'drets fonamentals' hem de recordar aquesta història de la qual emana la nostra imperfecta democràcia.

Els nostres polítics, a més, haurien de recordar que el populista Calixeno, que va fugir abans de ser jutjat, va acabar tornant a Atenes després d'una amnistia, però va morir de fam, menyspreat pels seus conciutadans.