Per mantenir en funcionament l’actual sistema productiu, distributiu i comercial es necessita molta energia. Al costat de les renovables solar, eòlica i hidràulica, s’usa la desacreditada nuclear i, des de fa segles, la combustió del carbó, els derivats del petroli i el gas. Aquestes energies, segons molts científics, produeixen gasos amb efecte hivernacle que, en no existir capacitat d’absorció suficient, incrementen la temperatura del planeta amb resultats contraproduents per a la vida animal i vegetal, i poden arribar a lesionar l’entorn ecològic irreversiblement. Hi contribueixen també els efluvis de la ramaderia intensiva i els de la sobreabundant humanitat.

Altres científics, com el cosí de Rajoy, diuen que no n’hi ha per a tant. Sigui com sigui, en el que segurament podem coincidir és que ja hem embrutat prou la terra, el mar, l’atmosfera i l’espai exterior circumdant al planeta amb milers d’artefactes, molts ja inservibles, que volen indefinidament sobre els nostres caps. I també que seguim malgastant energia, com, per exemple, quan per desplaçar a una persona de 70 kg utilitzem la necessària per moure un cotxe de 1.000 kg.

Aquesta situació d’escàndol ha obligat a declarar l’emergència climàtica per part del Parlament Europeu i a la reunió de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, amb l’esperança que es produeixin decisions executives que hagin de complir els diversos estats i no només bones paraules. Abundant en les contradiccions, aquesta conferència s’ha celebrat a Madrid, on l’Ajuntament i la Comunitat no donen mostres d’exemplaritat en aquesta qüestió.

La COP25 s'havia de celebrar a Xile. S’ha fet a Espanya pels disturbis que s’han produït en aquest país germà i que l’han dificultat. Les protestes de la ciutadania xilena es dirigeixen especialment a aconseguir reformes estructurals que generin una societat més justa. Això passa en molts altres països, inclòs el nostre, tot i que aquí sembla que es deriva més cap a la “llibertat” de la pàtria d’uns o la “unitat” de la pàtria d’uns altres. 

L'últim simulacre de mobilització social es va fer amb ocasió de la sentència del Tribunal Constitucional que declara admissible l’acomiadament procedent del treballador per baixes mèdiques continuades degudament justificades. Per mostrar el seu desacord, els sindicats han fet concentracions davant de determinats edificis de l'Estat, un dia laborable a les 12 del matí. Com que no es va declarar prèviament una vaga general parcial, a la concentració a Barcelona només hi van assistir unes 200 persones, majoritàriament alliberats sindicals, i alguns jubilats. Si hagués estat per la “llibertat de la pàtria subjugada” hi haurien assistit unes 200.000 persones, alliberats de la Generalitat i dels ajuntaments, alguns amb la vara, altres jubilats, que han vist una llum abans de la del final del túnel, i alguns estudiants avorrits amb ganes de gresca. Res que impedeixi la celebració de magnes esdeveniments internacionals a la capital.

En la meva joventut, l'Assegurança Obligatòria de Malaltia era un mitjà per reincorporar el treballador a la feina tan ràpidament com fos possible, ja que el seu ofici era necessari per a la producció. En l’actualitat la sanitat pública és independent de la feina, encara que faciliti, si s’escau, els informes de baixa, i és poc habitual el treballador que és necessari per a la producció, ja que tal com s'està organitzant gairebé tots comencen a ser prescindibles i perfectament substituïbles amb facilitat.

Les necessitats ecològiques i les dels treballadors són alienes a la configuració de l’actual sistema productiu, que es dirigeix, exclusivament, a l’obtenció de beneficis per als accionistes. Aquests accionistes comencen a ser indirectament, en bona part, els mateixos treballadors, que posen els seus petits estalvis en plans de pensions privats i en fons d’inversió. No veuen ni un duro perquè els gestors, al servei dels capitalistes de veritat, es retribueixen tots dos amb emoluments exorbitants mentre dirigeixen l’invent sense cap mena de responsabilitat empresarial ja que, en definitiva, ells només gestionen el capital d’altres.

Reclamacions sobre responsabilitat social i ecològica, al maestro armero.