Queda molt cool això de preguntar els altres què pensen d’una determinada cosa perquè així fem veure que les seves raons ens interessen molt. Però la realitat és que el que opina el veí ens importa un rave i si pensa diferent aleshores ens importa encara menys perquè està equivocat i ens hauríem pogut estalviar la molèstia de preguntar. A més, la majoria de les vegades la pregunta o és teledirigida o és tan absurda que amb prou feines es pot amagar que l’únic que busca és dissimular que la decisió ja ha estat presa. I com que sabem per experiència que les respostes les carrega el diable, al final decidim que les consultes no siguin vinculants perquè la gent sempre s’equivoca.

Què llunyà ens queda Sòcrates i la seva maièutica! O com diu la Viquipèdia: “El mètode consistent a portar l’interlocutor al descobriment de la veritat mitjançant preguntes” que va portar el filòsof grec a una mort injusta per pervertir el jovent al convidar-lo a pensar. Segons l’art de preguntar socràtic, per arribar a l’objectiu final –la veritat- hem d’assumir prèviament amb humilitat que les nostres opinions no tenen fonament perquè neixen de la ignorància, però tal com està el pati polític qualsevol diu res. Igual no t’enverinen amb cicuta, però et condemnen a l’ostracisme professional, que és una mort com qualsevol altra.

En aquest país fa molt temps que es pregunta malament –per ignorància o mala fe- o directament no es pregunta. Un exemple el tenim amb les noves generacions de periodistes. La majoria es llicencia amb bones notes, però pocs despuntaran perquè han tingut de professors mediocres propagandistes que s’han limitat a alliçonar-los en lloc d’animar-los a qüestionar-ho tot i contrastar. La primera conseqüència d’aquest ensinistrament és que quan aterren a una roda de premsa són incapaços de preguntar i molt menys de posar en dubte el discurs oficial. El silenci sepulcral que envaeix la sala cada vegada que el polític de torn acaba de parlar es podria tallar amb un ganivet.

Per això no me’n puc estar, de felicitar la direcció republicana per la traça demostrada a l’hora de posar en pràctica el socràtic art de preguntar a la seva militància sobre el seu teòric suport al bipartit de Pedro i Pablo. La pregunta és de traca i no paro de repetir-me-la. “¿Estàs d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?” Suposo que més d’un se l’haurà rellegit unes quantes vegades abans de votar per acabar-la d’entendre perquè si vols desencallar el conflicte català, hauràs de votar que no. En resum: el sí és no i el no és sí.

Per sort no sóc l’única malpensada que ha vist la qüestió de marres com un galimaties construït intencionadament pel sanedrí republicà per alterar encara més els nervis de la seva desorientada militància, que últimament no sap si puja o baixa, si va o ve. També Josep Cuní ha qualificat la pregunta de “tendenciosa i confusa” i diu que “més que una pregunta, sembla un sudoku tot i que no n’especifica el nivell de dificultat. O igual és que les bases d’ERC tenen un nivell d’intel·ligència superior a la mitjana que milita als partits i cap dels dos ens havíem assabentat perquè ho dissimulen molt bé.

Jo voldria preguntar-li al filòsof Jordi Graupera què en pensa de tot plegat, però no el vull destorbar amb Sòcrates perquè em consta que ara que ha deixat de fer de polític, està molt enfeinat escrivint un assaig sobre la supèrbia. Graupera participa en el projecte editorial de Fragmenta amb la sèrie Pecats capitals. L’alcaldable fracassat assegura que la supèrbia “és el pecat polític per excel·lència” i s’associa a paraules com orgull, vanaglòria, arrogància i prepotència. Afegeix que s’acostuma a detectar fàcilment en els altres, però en canvi fer-ho en un mateix requereix de grans dosis d’humilitat i autocrítica. Justament el que ens sobra als catalans.