M’ajudeu a cridar contra la violència masclista?

Des de fa algun temps, una angoixa em recorre el cos. Segueixo l'actualitat diàriament i m'assalten a tota hora notícies d'assetjaments, agressions i assassinats a dones. Només les més impactants, les que acaben en assassinat, copen titulars i tuits, però si les ajuntem totes, el resultat és esgarrifós. I per això, amb la vostra ajuda, vull ajuntar en una imatge totes les notícies setmanals sobre assetjaments, agressions i assassinats a dones. Per què? Perquè no hi hagi cap dubte de la magnitud del problema i ningú no pugui escudar-se en la ignorància.

I també perquè la realitat és tossuda, molt tossuda, i si la mirem de cara ens explota davant dels nassos i ens amara d'angoixa. I la realitat ens diu que cada dia hi ha més d'una agressió o assetjament a una dona a Espanya. Més d'una al dia! I hi ha casos tan macabres que fins i tot les pel·lícules de terror es queden curtes, per desgràcia. Com l'home que (presumptament) va esquarterar la seva companya i va viure 15 mesos amb el seu cos al congelador, o aquell altre que va intentar arrencar la llengua a la seva dona perquè no pogués parlar més, o el que l'ha assassinat a l'hospital on estava lluitant contra el càncer. Sí, aquesta és la realitat, la crua realitat recent. No és una pel·lícula de terror, no, està passant aquí i avui.
I a l'angoixa asfixiant per tants assetjaments s’hi suma la preocupació i el patiment que em produeix constatar que cada vegada tenim més casos d'agressors joves, massa joves; una situació que ens interpel·la davant la necessitat urgent de fer més, molta més pedagogia sobre el respecte i la igualtat, i també davant la necessitat d'evidenciar aquesta realitat, a la qual se suma una altra notícia terrible: un 97% de les dones han patit agressions masclistes en sortir de nit.

Em sembla terrible. Terrible i preocupant. I més terrible em sembla encara que surtin els partits de dreta i extrema dreta a injuriar els nostres drets amb total impunitat i sense posar-se vermells. Líders com Pablo Casado, president del Partit Popular de la suposada renovació –o era involució?– que en els seus anys de joventut va escriure a la revista del seu col·legi major un article on es poden llegir fragments com el que segueix: "A l'entrar a formar part del ramat, comencen a aflorar en ell instints de carnívor voraç envers tota classe de femelles en període fèrtil. Així s'ha convertit en un ferotge i infatigable caçador de carn fresca …entre les seves preses més cobejades es troben, com és obvi, les llobes. Encara que, si hi ha carestia d'aquestes, recorre de bon grat a altres espècies animals com truges, guineus, gallines o qualsevol espècie d'au que li pongui els ous". No ho oblidem, és el mateix Pablo Casado que avui pretén impedir l'avortament perquè fabriquem nens-obrers. I mentrestant, a Andalusia, els amics de Rivera, aquest partit anomenat Vox que cavalca destrossant el llom dels nostres drets, volen derogar la llei contra la violència masclista.

Es pot ser més irresponsable? De debò s'escolten, aquests senyors, quan parlen? De debò pensen el que diuen? Algú els mostra la realitat més enllà dels seus ulls? Més enllà de la xifra de vots en la qual somien?

Em produeix tanta angoixa i rebuig la successió d'agressions que es donen diàriament com les declaracions irresponsables i incendiàries dels dirigents de la dreta més rància que s’hagi vist mai en aquest país.

Però resulta que soc de les que pensen que tots i totes hem d'actuar en casos tan flagrants, encara que sigui des del nostre petit racó. I per això, com escrivia al principi, m'he proposat deixar constància clara de tot el que passa, recollint setmanalment els titulars, tots, d'agressions, assetjaments i assassinats masclistes; vull recollir-los en una única imatge i difondre'ls per Twitter. És una acció petita, però amb l'ajuda de totes i tots podem aconseguir que l'altaveu sigui molt alt i el crit ben fort. Envieu notícies, difoneu el tuit amb els titulars, que se sàpiga que sí, que la violència masclista és una qüestió d'Estat que no només no admet ser menyspreada, sinó que demana ser tractada amb la contundència i celeritat que requereix la situació.

Perquè com va dir Carme Alborch poc abans de morir, estem en el camí, però de vegades sembla que el camí és massa llarg.

(Visited 74 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari