El que va començar amb la bossa o la vida ha anat derivant, naturalment, cap a la bossa, pura i dura. Diàriament, som metrallats amb mil i un missatges d'inquietud sobre què ens espera. A l'hora de fer-ho, s'addueix a l'economia, a l'ocupació… Molt menys, al lucre. Llei de ferro, que tot ho determina.
A mitjan juny, Sanofi, un floró de l'economia francesa, aprofitant l'escletxa d'oportunitat que li oferia la covid-19, va sol·licitar ajudes al Govern francès, fent valer les proclames de sobiranisme econòmic d'Emmanuel Macron. Dos dies més tard, rebia un primer sobre de 200 milions d'euros. I una setmana després, anunciava la supressió de 1.700 llocs de treball a Europa, dels quals un miler a França. Conseqüència de la crisi? De cap manera, afirma Laurent Joffrin, comentarista polític de Libération. Tot es redueix a un pla estratègic orientat a potenciar els medicaments més rendibles, en detriment d'uns altres.
Serveixi aquest exemple per a il·lustrar per on va el fil conductor dels impulsos empresarials, en major o menor grau i amb excepcions, per descomptat, en aquesta fase de la pandèmia. Com el vuitè passatger, Àlien, que va més enllà de les pròpies realitats i les determina, el dominant, el sistema i amb ell els agents que el conformen, diguem, s'adapta, metamorfosa, reinventa…, amb una finalitat senzilla i perfectament comprensible: aconseguir el màxim benefici. L'altra, l'ocupació, per exemple, està supeditada a l'objectiu principal. Ve molt bé, per descomptat, per a legitimar els guanys perquè, ja se sap, com el ying i el yang, no hi ha ocupació sense riquesa. És a dir, en els diaris parlem de treball, i en la taula del consell de beneficis.
Tot això amb la vista posada sobretot en la Borsa i en els interessos immediats dels seus accionistes, que exigeixen dividends elevats en qualsevol circumstància. Per a Sanofi resulta secundària l'ocupació. I així successivament. No cabria, per exemple, preguntar-se per què les empreses no decideixen una cosa tan fàcil com augmentar les seves plantilles, encara que fos de manera simbòlica, i contribuir així a generar ocupació, no pel que diu el mercat, sinó per voluntat pròpia? Seria, sens dubte, un èxit de RSC.
Per a més informació, no us perdeu La ruta dels diners, una sèrie de televisió danesa, dirigida per Jeppe Gjervig. Impecable narració del perquè la mundialització, les multinacionals i la lògica estrictament financera que domina el capitalisme planetari són tan impopulars. Només fa falta posar-li els noms dels CEO Paul Hudson (Sanofi), Alexander Södergreen (Energreen), la major companyia eòlica del país en la sèrie danesa o, en fi, de qualsevol dels seus col·legues d'aquí i allà.
Sonarà segurament a xinès, heretgia o simple ximpleria demanar a les empreses que en aquesta conjuntura contractin més gent. Que aproximin el treball i els treballadors a les seves prioritats. Una cosa impossible quan el lucre mana, almenys des que el purità Smith, va dir, enfront de Giordano Bruno, que “amb freqüència, i sota molts aspectes, és més ximple i ignorant dir les coses segons la veritat que segons l'ocasió i l'oportunitat”.
