No. El coronavirus no és la pesta negra, que es calcula que es va carregar un terç de la població europea al segle XIV. El coronavirus és una malaltia molt contagiosa, sí, però que té un índex de mortaldat molt baix i que, tractada amb la medicació disponible actualment, es pot curar al cap d’uns dies. També es pot prevenir amb eficàcia, si es compleixen les mesures higièniques i els hàbits de conducta que ens han explicat, exhaustivament, les autoritats sanitàries.

Però, des del primer moment, hi ha interès en magnificar i exagerar l’impacte real d’aquesta pandèmia, creant una sensació de pànic en la població totalment injustificat. Hi contribueix el bombardeig mediàtic intensiu i l’efecte dels rumors que es multipliquen a través de les xarxes socials.

La gent, preocupada i indefensa, és víctima propiciatòria d’aquesta enorme operació de manipulació social que patim des de fa dos mesos, per part d’uns i d’altres. D’un cantó, hi ha l’interès de Donald Trump per perjudicar la puixança econòmica de la Xina. Per l’altre, els interessos dels Estats Units i de Rússia per afeblir i destruir el bloc de la Unió Europea. Dins d’Europa, l’interès dels països del nord per enfortir la seva hegemonia i control sobre els països del sud. En els mercats financers, l’interès dels “taurons” que s’estan forrant amb la caiguda de les borses.  

En societats més fredes i estructurades, com poden ser França o Alemanya, la pandèmia del coronavirus es viu d’una manera més objectiva, proporcionada i racional, en funció de l’abast concret dels seus efectes letals. Per això, la cancellera Angela Merkel no es talla un pèl i adverteix que fins a un 70% de la població alemanya pot resultar afectada per aquesta malaltia sense que aquest anunci produeixi un daltabaix al país.

Però els llatins vivim de sempre en un altre ambient, més calent i passional. Això, que pot semblar un tòpic, es demostra un cop més amb la reacció de societats com la italiana o l’espanyola davant l’arribada del coronavirus. Primer no en fem cas, relativitzem les recomanacions sanitàries i després, quan comencen a sortir les estadístiques de persones mortes, passem a l’altre extrem i ho convertim en un drama col·lectiu que ens anuncia la fi del món, acumulant rotlles i rotlles de paper de WC.

En casos de gran impacte emocional, com és aquest, cal ser molt curosos i seriosos. L’any passat, per posar un exemple, la grip normal i corrent va provocar a Espanya la mort de 6.300 persones i això no va merèixer cap explosió d’histèria mediàtica ni política ni social, ja que són guarismes equivalents als d’anys anteriors. Ni es va declarar l’estat d’alarma ni es va decretar el confinament massiu de la població.

El problema que planteja el coronavirus és doble: encara no s’ha trobat la vacuna per contrarestar els seus efectes (tot arriba) i el nombre de contagiats és prou alt per amenaçar de col·lapsar la xarxa d’assistència sanitària, com passa -i ho sabem molt bé- durant els dies crítics de les epidèmies anuals de grip. A més, ha produït situacions totalment excepcionals, com és el contagi d’una bona part de la plantilla de l’hospital d’Igualada, fet que ha desencadenat el tancament del territori de la conca d’Òdena.

Hi ha governants que poden tenir la temptació de convertir la crisi del coronavirus en un exercici de reafirmació autoritària del seu poder. Això acostuma a passar en polítics que, com Quim Torra, tenen un fràgil suport parlamentari i que veuen en aquesta pandèmia una oportunitat d’or per sobreactuar i donar una imatge pública de fermesa intransigent. Error: no són els polítics, sinó els experts en salut epidemiològica -que n’hi ha i de molt bons- els qui han de pautar les mesures a adoptar en cada moment per part dels poders democràticament elegits. 

És obvi que aquesta pandèmia té i tindrà uns efectes brutals sobre l’economia local i global. D’entrada, cal denunciar i condemnar els qui intentin aprofitar-se d’aquesta crisi sanitària amb l’especulació i la desestabilització dels mercats. A la vegada, cal fomentar la cultura de la solidaritat i estendre una xarxa de protecció pública per tal que no es donin situacions extremes de penúria. Tothom, en especial la gent gran, ha de tenir garantit un sostre, una alimentació digna, l’atenció mèdica i l’accés als fàrmacs que siguin necessaris per mantenir la salut.

Sabem, per l’experiència xinesa, que superar aquesta infecció vírica trigarà uns dos mesos, si seguim al peu de la lletra les mesures de protecció i tractament que ens demanen les autoritats sanitàries. Hem de focalitzar la nostra vida en superar, sense estrès ni rampells de fòbia i fúria, aquest parèntesi obligatori. Previsiblement, a mitjans de maig, el coronavirus haurà estat vençut i haurà passat.

Ara, més que mai, siguem europeus, siguem cerebrals, siguem pragmàtics. Els països occidentals ens hem dotat, al llarg de les últimes dècades, d’uns serveis públics i d’un sistema de Seguretat Social que defineixen i garanteixen la nostra qualitat de vida. És hora de fer plena confiança, donar tot el suport i facilitar la feina als treballadors que han de fer front, en primera línia, a aquesta emergència col·lectiva: el personal sanitari, però també els cossos de seguretat i els serveis socials.

Malgrat la bombolla de pànic que s’ha creat, hem de mantenir la certesa que no n’hi ha per tant i que si actuem amb responsabilitat i ens ajudem els uns als altres tindrem la batalla guanyada. D’aquesta crisi n’hem de sortir tots plegats sent millors persones. 

Els periodistes tenim una gran responsabilitat a l’hora de crear i transmetre el marc mental en el qual es mou la societat. Des d’aquí vull apel·lar als companys de professió, en especial els qui tenen tasques de comandament en els grans mitjans de comunicació de masses, perquè no fomentin l’alarmisme gratuït i ens ensenyin la llum que hi ha al final d’aquest túnel on tots plegats hem entrat.