El passat dijous va fer 19 anys que Ernest Lluch va ser assassinat per ETA. Un any i mig abans del seu assassinat havia intervingut a Sant Sebastià en un acte de campanya de les eleccions municipals per donar suport al seu amic Odón Elorza. Una vintena de persones van boicotejar l’acte amb crits a favor dels presos d’ETA. Quan Lluch va agafar el micròfon va dir “Quina alegria que els que ara criden abans mataven. Crideu més que crideu poc. Mentre crideu no matareu. I és un bon senyal perquè aquestes són les primeres eleccions en les quals no serà assassinat ningú i aquest és un gran missatge per aquest país, que ens hem guanyat a pols”.
Durant aquella campanya electoral ningú no va ser assassinat però ETA va continuar actuant. “Tinc els genolls pelats d’ajupir-me a mirar sota el meu cotxe”, va dir Lluch pocs mesos abans del seu assassinat. Va ser al garatge del seu domicili, prop d’aquell cotxe. ETA va decidir assassinar-lo. Probablement la seva intervenció en aquell acte públic va convèncer la banda terrorista que aquell home dialogant, enamorat del País Basc, feia nosa.
Els articles i llibres biogràfics d'Ernest Lluch destaquen el seu pas pel ministeri de Sanitat en el primer govern de Felipe González, A ell li hauria agradat ser ministre d’Economia però el càrrec estava predestinat per Miguel Boyer. La seva empremta al Govern socialista, però, va ser enorme. La universalitat i gratuïtat de la salut pública a Espanya es deu a’una llei seva.
Els nacionalistes catalans –precursors dels independentistes actuals- el van crucificar perquè va defensar una llei, la Llei Orgànica d’Harmonitzacló dels Processos Autonòmics (LOAPA). Els nacionalistes de Catalunya, i també els del País Basc, van recórrer aquesta Llei davant el Tribunal Constitucional, però va sortir endavant amb els vots dels socialistes i de la UCD. Dins el propi PSC, la LOAPA va suposar greus tensions entre partidaris i contraris a la seva aprovació.
Si aleshores hagués existit Twitter, Ernest Lluch hauria rebut més insults que Joan Tardà aquests darrers dies. Ara, les xarxes socials l’han tractat bé. Hi hem trobat missatges carinyosos de record procedents de moltes bandes. Gabriel Rufián ha escrit “Quanta falta ens fas, Ernest”.
Ens fa falta l’Ernest i ens sobren els que han ignorat l’aniversari del seu assassinat. Poseu vosaltres mateixos els noms dels qui han callat!
