La declaració de l’estat d’alarma ha estat l’instrument constitucional usat pel Govern per limitar la llibertat de moviments de la ciutadania, a fi d’impedir contagis de la Covid-19 i evitar el col·lapse dels serveis mèdics. Això comporta restriccions en l’economia consumista, en part supèrflua i artificial, basada en l’abaratiment imprudent de la producció i dels serveis i en la cobdícia financera.
Una altra vegada es torna a plantejar l’antiga dicotomia entre seguretat i llibertat com una equació de suma zero: com més seguretat, menys llibertat, i viceversa. La seguretat es fia als mitjans repressius: policia, exèrcit i altres organitzacions privades que garanteixen la possessió material i patriarcal. La seguretat vinculada a la propietat. No obstant això, és impossible gaudir plenament de la llibertat si no es té garantida la seguretat. Una cosa és condició necessària de l’altra. La desocupació, la malaltia, la invalidesa, la jubilació, la maternitat, la viduïtat, l'orfandat, els accidents, l'explotació laboral, el treball precari i informal i la manca d’un ingrés pecuniari suficient, són els principals causants de la inseguretat que impedeix actuar lliurement.
Des de temps immemorials, per sobreviure en situacions de penúria i d’infortuni i per prevenir riscos, ha calgut estalviar una part dels béns produïts, dels ingressos obtinguts, a fi de mitigar eventuals conseqüències adverses i al·liar sinistres imprevistos. Amb més raó encara si aquests són previsibles. Una part d’aquest estalvi es guarda individualment o serveix per pagar la pòlissa d’alguna assegurança privada. Amb l’altra part es contribueix a l'estalvi col·lectiu comú, per a benefici de tots, mitjançant l’acció de l'Administració pública. Les insuficiències es cobreixen amb deute. Amb les cotitzacions socials s'abonen les pensions de jubilació i altres.
Els serveis comuns (sanitat, ensenyament, ingrés mínim vital, bombers, carreteres, etc.) es paguen amb els tributs que es recapten. Per això la contribució al sosteniment de la Seguretat Social i a altres institucions de previsió i assistència de l’Estat resulta
imprescindible. L’aportació a aquests fins s’ha de fer de manera proporcional i progressiva. Ha de pagar més qui més té. I com que cada vegada és més necessari dedicar als pressupostos generals de l’Estat un percentatge superior del producte interior brut (PIB) per a despeses socials, els governs han de justificar molt bé la seva feina sense desviacions espúries.
En aquests moments és peremptori preparar la societat per assumir un augment temporal de la desocupació, que comportarà dèficits materials i complicacions psicològiques en els treballadors i en la ciutadania. No només per l’actual pandèmia, sinó que, a mesura que avanci el procés disruptiu que anuncien l’automatització, la robotització i les comunicacions 5G, serà ineludible l’ampliació i la millora dels serveis socials i assistencials.
El sistema productiu, en procés de transformació, augmentarà la productivitat i els beneficis de les empreses, especialment les TIC. I es pot complicar fins a l’absurd a mesura que la producció que decidien principalment els serveis d'enginyeria passin a decidir-la els serveis comptables i a reduir-se, cada vegada més, la participació laboral de les persones, dels treballadors.
En la mesura que l'Estat és el responsable d'assegurar el benestar general, es veurà impel·lit a incrementar la tributació dels beneficis financers i les seves transaccions, la de les empreses tecnològiques, i també a combatre el frau fiscal. La ruptura del contracte social tal com el coneixem farà necessari un pacte global de reconstrucció, amb una profunda reflexió i mobilització del sindicalisme, la incorporació de l’empresariat i l’impuls dels responsables polítics per a un diàleg social ampli, que arribi a l’àmbit europeu i internacional.
Promoure la justícia, la llibertat, la seguretat, el bé comú i la igualtat de les persones i dels grups en què s’integren, remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tota la ciutadania en la vida política, econòmica, cultural i social són objectius inexcusables.
