M'agrada recordar una frase del president Josep Tarradellas, que segurament va pronunciar des del background polític i/o intuint la tendència histriònica d'alguns dirigents del país: "En política es pot fer tot, menys el ridícul". Resumeix molt i bé l'estat actual de la qüestió o, com titularia Quim Monzó, la magnitud de la tragèdia. Salvant les distàncies, també Napoleó Bonaparte ho va explicar prou bé: "Del sublim al ridícul no hi ha un pas". L'actual successor de Tarradellas, el president Quim Torra ha fet el pas, no al costat com en el seu dia va fer a contracor el president Artur Mas, sinó endavant, qui sap si buscant el sublim, però de cap al precipici del ridícul. Diuen algunes cròniques que els polítics han tibat de solucions imaginatives per burlar el vet de la Junta Electoral als llaços grocs, tremola.
Torra comença a fer el ridícul quan li endossa el problema dels llaços al Síndic de Greuges Rafael Ribó, més i sabent la resposta de bestreta. Aquí, té raó Inés Arrimadas quan li diu al president que no s'amagui darrere del Síndic. Quan la Junta Electoral exigeix la retirada dels llaços grocs o estelades en els edificis públics, Torra té dues opcions: o negar-s'hi de rodó o treure'ls. El president s'inventa un camí del mig: el que digui el Síndic, sabent que el Síndic dirà que cal treure els llaços de "forma excepcional", fins després d'aquest llarg període electoral (26-M). Donar-li la culpa al Síndic, quan la responsabilitat és del president és, si més no, una estratègia infantil i reprovable.
Com deia el Súper Ratón, "No se vayan todavía amigos… aún hay más". Torra, no content amb el doble salt mortal del Síndic, decideix fer-li un altre gir de guió al procés i tibar de solucions imaginatives, ai. Així, l'home ha canviat el color del llaç, de groc a blanc, de la pancarta que demana la llibertat dels presos polítics i que està penjada al balcó de la Generalitat. Només cal veure la cara d'estupefacció de la parròquia en observar la gosadia… Salvant les distàncies, recorda quan el president Carles Puigdemont va declarar la independència, per suspendre-la ipso facto, sense temps d'assaborir-la. Com els claus, un ridícul treu un altre ridícul. De veritat, no hauria estat més fàcil plantar-se de bon principi, deixant onejar els llaços grocs al vent i assumint les repercussions que se'n derivin? O, si es vol, acatar amb decisió la voluntat de la Junta Electoral i esperar al desglaç electoral per tornar a fer brotar la groguenca reivindicació? Qualsevol de les dues, menys el ridícul.
Com ja vaig escriure en aquest mateix espai, a mi la polèmica dels llaços grocs, com tantes altres dèries de la política moderna (?), em sembla del tot desproporcionada. La xantofòbia, una curiosa patologia que mostra la fòbia al color groc, o a la paraula "groc" i als seus derivats, en el cas que ens ocupa em sembla ridícula, com també m'ho sembla la seva defensa numantina. Sigui com vulgui, encara em sembla més ridícula l'estratègia d'amagar-se darrere el Síndic i de canviar-li el color al llaç. Posats a ser imaginatius, jo de Torra prendria nota de la idea que ha tingut l'alcalde del Port de la Selva, Josep Maria Cervera, qui també presideix l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), que ha fet canviar la pancarta de la façana del consistori que donava suport als líders del procés independentista per una altra en la qual es pot llegir "Llibertat peixos pacífics". Amén.
