A Catalunya la diglòssia és un fenomen que té els seus orígens en la Corona d'Aragó tal com assenyala Lola Badia en la introducció a la Literatura Medieval (2013). Vila Sant Joan, en el seu llibre Una altra Catalunya. Sis segles de cultura catalana en castellà (2018) ens apropa a la literatura catalana en castellà dels segles XV i XVI, quan Enrique de Vilena, P. Torrelles, F. de Moner i J.Boscán, coexistien amb els grans autors en llengua catalana: R. Muntaner, A. March, B. Metge i J. Martorell. La literatura catalana en català dels segles XVI, XVII i XVIII retrocedirà de mica en mica fins a la seva pràctica desaparició. Certament, el català es mantindrà com a llengua oral entre la població rural, i es donarà una progressiva diglòssia en la llengua parlada a les ciutats.
Joan Lluis Marfany, en el seu treball La llengua maltractada (2001) fonamenta de forma irrefutable, la diglòssia de les elits catalanes entre el 1500 i el 1900. En el seu posterior treball Nacionalisme espanyol i catalanitat (2017) estableix una relació directa entre la revolució liberal i la llengua, quan al segle XIX el castellà esdevé la llengua de la "nació", en un procés diglòssic totalment endogen, propulsat totalment per l'entusiasme del nacionalisme espanyol de la burgesia liberal catalana.
En el període de la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba, moment de plenitud nacionalista -en aquest cas catalana-, personatges decisius en la seva gestió cultural, com Josep Pijoan o Eugeni d'Ors van compaginar els seus treballs literaris en català i en castellà . Va ser la mateixa època en què Joan Montseny i Teresa Mañe i la seva filla Federica Montseny van publicar les col·leccions de novel·la popular La Novel·la Ideal i la Novel·la Lliure amb més de sis-cents títols, tots ells en castellà. Són els anys en què El Paral·lel es convertirà en l'avinguda de l'espectacle, amb ofertes tant en català com en castellà.
Anna Cabré en el seu treball "El sistema català de reproducció" ens diu que, la Catalunya de 1980, amb el simple joc de la reproducció biològica, hagués tingut menys de 2.400.000 habitants, és a dir el 60% de la població procedia de la resta de les terres d'Espanya, en un procés, en el qual, ni la comunitat receptora ni la comunitat immigrada es van sentir estrangers entre si. Al llarg de segle XX la substitució lingüística dels immigrants arribats de la resta d'Espanya, va ser determinant per a l'enfortiment del català i l'augment dels seus parlants.
La política lingüística i la immersió a l'escola, consensuada el 1983, pretenien evitar la divisió horitzontal en dues comunitats, i la segregació vertical classista; el seu objectiu era garantir la competència en les dues llengües. Durant els governs de Jordi Pujol la praxi no va concordar amb aquests objectius, i la nacionalització lingüística i la ruptura dels consensos var quedar reflectida en l'estudi de T. Jeffrey Nacionalisme i política lingüística: El Cas de Catalunya (1999) en el que qüestiona "les credencials democràtiques" de la "nation building" i la política lingüística dels governs de Pujol.
Quan la llengua es converteix en eina de demarcació d'una identitat comunitària, podem parlar de nacionalisme lingüístic, i d'utilització de la llengua com a arma enfront de "l'altre". Això passa quan es diu que a Catalunya l'espanyol és una llengua imposada, i que els seus parlants són actors inconscients d'un procés colonitzador. Quan aquest nacionalisme pretén imposar programes monolingües en societats bilingües, resulta inevitable la confrontació i la polarització. El Manifest Koiné és la punta de l'iceberg d'un nacionalisme lingüístic que pretén limitar l'ús de la llengua espanyola a l'àmbit familiar. Exactament el mateix que va fer el nacionalisme espanyol de la dictadura de Franco amb el català, però canviant els protagonistes.
A Espanya no hi ha una cultura lingüística que valori el plurilingüisme. A dia d'avui, tenim un nacionalisme espanyol -de llengua dominant-, que no vol assumir la diversitat lingüística a Espanya i que, considera que el nacionalisme lingüístic és una cosa que els passa als "altres", mentre que “el nosaltres", seria liberal cívic i sense adscripció identitaria.
Necessitem consensos polítics i socials, tant a l'Espanya monolingüe, com en les seves comunitats bilingües, per a una presa de consciència del valor del plurilingüisme, entès com una riquesa cultural comuna que ens permeti treure la llengua de la confrontació identitaria. D'això va el debat proposat per la Revista Ínsula 871-872 (2019) "Catalunya: dos sistemes literaris, una cultura plural", del què voldria destacar dues propostes: la necessària imbricació de la cultura catalana escrita en català, amb la cultura catalana escrita en espanyol, – en la línia en la que ja fa anys va proposar Josep María Fradera quan parlava de Cultura Nacional en una Societat Dividida-; i la d'una visió, culturalment integrada en sentit federalitzant, de les quatre literatures d'Espanya en una sola història de la literatura.
Preocupacions que, en termes polítics, connecten amb la proposta de Mercè Vilarrubies i Claudio de Ramón d'una Llei de Llengües que ens permeti superar el marc de la Constitució de 1978, que va dissenyar un mapa de llengües territorialitzades, en què els parlants de llengua matriu espanyola no adquireixen consciència sobre la necessitat de reconeixement del multilingüisme de les comunitats bilingues; i a la vegada propiciarà, que els parlants de les llengües minoritàries visualitzin que la seva llengua també existeix per l'Estat. Aquest nou marc legal i jurídic ha de servir per eliminar la confrontació lingüística i, a més, per evitar que el nacionalisme lingüístic català s’autoerigeixi en el representant que parla en nom del català i dels seus parlants.
