Vista des de la ruta de pedra en sec que segueix el GR221, la circumferència natural que traça el port de Sóller coronada per la carena és un paratge modificat per l’home prou ben integrat a la Serra de Tramuntana. La bella bocana del port, en una banda la platja familiar d’en Repic i a l’altra la zona militar encara ben altiva, rep el caminador que ha resseguit la cinglera que va des de Deià, cala Deià, Llucalcari i, finalment, deixa a l’esquerra tapat pels camps d’oliveres el refugi de la Muleta. Dona la benvinguda al viatger, que passa per petites cases arrelades al camí des del segle XIII —ara caus per l’abundant turisme rural— i per can Prohom, una mansió senyorial a mig camí entre les dues poblacions abocada al barranc i escortada per palmeres ben poc autòctones.

Fins a la inauguració del tren el 1912, Sóller i el seu port estaven aïllats de la resta de l’illa. Clima més continental —amb una mitjana de deu graus positius a l’hivern— i gairebé més relació amb la Costa Blava que no amb la majestuosa badia de Palma, que no per bonica durant el segle XIX volia dir moderna. “A Palma és necessari anunciar-se i fer-se recomanar a vint persones de les més notables molts mesos abans per no quedar-se al mig del carrer”, es queixava George Sand, en arribar-hi el novembre de 1838. Però, també escrivia: “Enlloc he vist treballar la terra amb tanta paciència i afecte”. A Sóller, les taronges són d’allò més arrugades, descolorides i un xic verdoses de color, però fan el suc extremament dolç. “Són les millors taronges del món”, recorden els estudiants de Mallorca que abunden a la Península i no dubten a carregar-les a la maleta. 

Ho són, si més no, des que els Fiol tenen memòria històrica. De fet, en Jaime en va muntar a principi de segle XX un negoci a Marsella —el seu germà gran, Bartolomé, se n’havia anat a fer fortuna a Vienne com a importador en el sector de l’alimentació cap al 1905—, quan la ruta marítima et portava directament des del petit port illenc a l’avantsala colonial de França. Només fa un any i mig que la ruta s’ha recuperat, després de quinze anys, des de Toló i fins al port d’Alcúdia. “En aquella època anar a Sóller era una odissea: hi havia gent de Sóller que mai havia anat a Palma”, expliquen ara a casa dels Fiol.

A Marsella, al tombant de segle, arribava fruita fresca de Sóller, seca i vins. Fins i tot, el negoci del Jaime va aconseguir importar altres productes de la resta de l’Estat que havien de competir amb la sempre elitista gastronomia francesa: Fruits Frais & Secs de Jacques Fiol, successora d’un negoci anterior fundat el 1890, es promocionava com a importador de delícies procedents d’Espanya, Àfrica i Itàlia. El negoci no devia anar malament perquè al 1915 consta una quantiosa contribució de “llaminadures” a la Creu Roja francesa perquè pogués alimentar per Nadal als presoners de la Gran Guerra.

Malauradament, després que la filla més gran agafés el tifus amb nou anys, el contagi de la malaltia també va ser fatal per l’abuelo Jaime al cap de deu dies. Però, igualment com Sóller va heretar l’art nouveau francès després d’anys d’intercanvis comercials, la vida a Marsella va transformar en francòfila la Palma dels Fiol després de malvendre el negoci, i la seva muller, Antònia, i els tres germans restants retornar a la capital de l’illa. Primer, els dos més grans (Andrés i Antoinette) van hostatjar-se a casa de la tia Caridad —la cunyada d’en Jacques, gaudint d’un matrimoni molt ben escollit i propera a la família March— i, més tard, van arribar la vídua i la filla més petita, Margot. “Les dues filles menors es parlaven en francès”, comenten els seus descendents, que recorden trobar la història de l’avi Jaime –albarans de la botiga, correspondència, passaports i, sobretot, una munió de postals entre germans escrites amb delicada cal·ligrafia i farcides de retòrica– guardada en bosses d’escombraries.

Avui en dia, els ferrys ja no marxen carregats de taronges i, bàsicament, desembarquen la munió de turistes centre-europeus que estiuegen a l’illa. Des dels gamberros de Magaluf, el turista familiar d’en Repic al més bellugadís que recorre les rutes de pedra en sec que hi ha per l’illa, francament ben marcades gràcies al Govern Balear i el Consell. Els senderistes són respectuosos amb el medi, el contemplen i busquen espais idíl·lics per passar la nit al marge del brogit, com les cases del Celler que hi ha en una de les cotes més altes del camí que va de Deià al port de Sóller que fa molts anys va veure partir a l’avi Jaime i el tiet Bartolomé.