Els agents de Borsa són mals perdedors, volen guanyar sempre i així comprovem que quan les accions pugen com l'escuma, la seva eufòria traspassa les fronteres i embolcalla el món, però, si passa el contrari, i les accions cauen i cauen i cauen, ens amenacen amb l'infern, ens adverteixen d'un món en flames en el qual només podrem menjar cendres.
No obstant això, el món continua. Com continua quan l'home comú perd, com continua quan l'home comú es queda sense feina i es gasta, de vegades, les valuoses hores de la seva vida i dels seus estalvis (si els té) pal·liant el vendaval de no tenir ingressos i d'haver de gastar les seves reserves per buscar ocupació. En aquests moments, no hi ha alarma si el món de les accions puja com l'escuma. En aquests moments, l'home cessant, si veu les notícies d'aquest món que va com l'escuma, se sent un pària, un podrit.
Perquè si les accions pugen fins a gairebé tocar el cel, la resta del món no importa, perquè el joc continu de les accions és un món paral·lel que quan toca el món real, pot arrasar-lo i, llavors, no hi ha promesa de l'infern perquè al món de les accions, de la Borsa i dels mercats, només li importa el seu propi món. L'amenaça d'un món en flames és una reacció neuròtica i histèrica d'uns quants agents de Borsa que no volen veure's sumits en aquesta misèria que detesten i que els és indiferent quan no és la seva.
Perquè aquest món en flames, aquest infern que proclamen que vindrà quan hi ha una crisi financera, ja existeix. Existeix pels més de 2.000 milions de famolencs del món real, existeix pels qui moren d'inanició cada 10 segons, existeix pels qui estan atrapats en les urpes sulfuroses de la guerra, i també existeix pels qui viuen el present com si fos l'últim segon de les seves vides.
