"Va organitzar, va autoritzar o va tolerar vostè la guerra bruta del GAL?". Aquesta va ser la primera pregunta que el periodista Iñaki Gabilondo va etzibar al llavors president del govern espanyol Felipe González la nit del 9 de gener de 1995. Ningú pensava que aquella entrevista aixecaria tanta polseguera. Allò va marcar un abans i un després en la política espanyola, i potser, un abans i després en les seves vides, i sobretot, en la seva relació. L’entrevista va tenir un clar protagonista: el GAL i el senyor X, i Gabilondo es va agafar serrant les dents com un pequinès al pantaló de González, sense soltar la presa, crivellant-lo a preguntes que buscaven posar una mica de llum a un dels episodis més foscos del postfranquisme. D’aquella història en va sortir una interessant obra de teatre, “Les Guerres Correctes”, escrita i dirigida per Gabi Ochoa, que vaga la pena prestar atenció.

Ha plogut des de l’entrevista, que mereix ser emmarcada i alliçonar futurs periodistes i polítics. La ‘veu’ d’Iñaki continua sonant, igual d’afinada i afilada. Felipe ha fet girar la porta per formar part del consell d’administració de Gas Natural, alhora que no sap o no vol deixar d’exercir de ‘gerro xinès’ -que és com ell mateix anomena els expresidents, adduint la nosa que fan un cop retirats. Amb defectes i virtuts, ens trobem davant de dos grans personatges, del millor de la història del periodisme i de la política espanyola.

Ja no en queden. Per exemple, el botó de les eleccions que votarem diumenge i els debats i entrevistes que hem sofert aquests darrers dies. Costa trobar similituds entre aquells exemples i l’actualitat. Sigui com vulgui, hi ha el que hi ha; els Felipe González, Manuel Fraga, Santiago Carrillo i Adolfo Suárez han estat substituïts per Pedro Sánchez, Pablo Casado, Pablo Iglesias i Albert Rivera. Veure’ls l’altre dia en el debat d’Atresmedia fa venir enyorança. Tret d’Iglesias, que va decidir fer de polític, els altres va optar per reproduir una tertúlia de bar, especialment agitada pel hooligan Rivera. Faltava, perquè així ho va decidir la Junta Electoral Central, i quasi que li agraeixo, el candidat ultra de Vox, Santiago Abascal. També faltaven els candidats dels partits de la perifèria espanyola, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya PNB i uns quants més sense importància (per la JEC). La veritat és que, tret d’alguna excepció el panorama català tampoc convida a tirar coets.

Mai he demanat el vot per ningú, i tampoc ho faré ara. Sigui com vulgui, sí que m’agradaria demanar el ‘no vot’ per Vox i pels qui li donen cobertura i, malgrat els malgrats, s’hi alien -PP i Cs. Els de Vox no formarien part de les guerres correctes que deia Ochoa.