A més de ser una jove capitana de vaixells, Carola Rackete prové d’una família acomodada alemanya, és blanca, ha pogut estudiar el que li agradava (ciències nàutiques), ha cursat un doctorat a la Gran Bretanya i parla diverses llengües, i last, but not least, porta els cabells amb rastes, tret distintiu d’un humanisme antiautoritari. Abans de pilotar el Sea-Watch 3, ha navegat per ambdós pols de la terra i també ha estat vicecapitana d’un vaixell de Greenpeace. En una entrevista publicada després del seu arrest a Lampedusa per haver salvat vides humanes de la mort segura, a la pregunta de si se sentia alemanya i com, va respondre que més que alemanya se sentia europea.

En aquesta entrevista podem trobar totes les respostes que necessitem per millorar i incrementar el projecte europeu en una clau radicalment lligada als drets socials i ambientals, i alhora tenim l’ocasió per redescobrir les idees que gairebé fa 80 anys, des de la petita illa-presó italiana de Ventotene, van agafar el vol envers Europa sencera, que acabava de sortir d’una guerra mundial obscenament tràgica.

Els antifeixistes italians que van redactar el Manifest de Ventotene (títol original: Per una Europa lliure i unida) estaven reclosos en una illa àrida, gairebé sense aigua i arbres, assotada pels vents constantment. Un lloc inhòspit, però que tenia i té un mar preciós. Un mar que Mussolini feia servir per aïllar del món els presos polítics antifeixistes de la mateixa manera que ara Europa intenta que el mateix mar sigui un obstacle insuperable per interposar entre ella i els mons pobres  l’aigua com a element de distanciament i barrera.

Tanmateix, el 1941, justament en aquella illa, va néixer una idea d’Europa federal i solidària, basada en la unitat política, la pau, l’Estat del benestar i la democràcia, i creiem que en aquest interregne històric, del mar de Lampedusa (una altra illa perduda al bell mig del Mediterrani) en pot renéixer i consolidar-se una nova Europa, d'igualtat i fraternitat. La capitana Carola, amb les seves respostes concises, ha sabut sintetitzar què significa ser europeistes avui en dia. No un europeisme retòric, finalitzat només en l’arquitectura institucional (importantíssima, esclar), sinó també un europeisme militant que planteja un demos democràtic comú supranacional, de les identitats canviants, mai fixes, i al mateix temps lluita pels drets socials i civils de totes les persones (nadius i migrants) que visquin a Europa (i no només).

De fet, l’aigua pot transformar-se en alguna cosa que acompanya, transporta idees i persones, barrejant-les. Fa 80 anys van ser dues dones: Ursula Hirschmann, una altra dona alemanya, antinazi, jueva, i Ada Rossi, militant antifeixista italiana, que a través de la mateixa aigua mediterrània van aconseguir dur de l’illa de Ventotene a la terra ferma, d’amagat, el Manifest de fundació de la moderna Europa que havia de comprometre’s en la construcció dels Estats Units d’Europa. Avui en dia, una altra dona ha fet servir l’aigua per portar a terra ferma les noves ciutadanes i els nous ciutadans europeus que salvaran Europa, enriquint el demos europeu (biunívocament, vull dir), a qui li cal sense cap dubte un rejoveniment.

El 1975,  Ursula Hirschmann i Jacqueline de Groote, entre les fundadores de Femmes pour l’Europe, escrivien preocupades: A les dones les afecta tant com als homes l’elecció que es farà a la nostra part del món entre el retorn al nacionalisme i la unitat europea. De fet, només una Europa veritablement unida, dotada d’institucions fortes i democràtiques, podria impedir, en l’actual conjuntura, la submissió dels nostres països a una o altra superpotència i garantir el desenvolupament del progrés social a l’interior dels nostres països. Tanmateix, la construcció europea sembla, de moment, que està en un punt mort. Fins i tot es podria parlar de regressions degudes a la pressió dels grups socials i polítics més reaccionaris.

Aquí renovem la seva preocupació. Europa o barbàrie.