Diu la fAda Colau que ella és l’única que pot liderar un govern “ampli, transversal, d’esquerres i de polítiques valentes” que superi el frontisme polític i prioritzi els acords de ciutat. No sé jo si ho diu seriosament perquè després de l’experiència d’aquests quatre anys com a alcaldessa, amb tota l’oposició torpedinant la seva acció de govern, està clar que això és una entelèquia i més amb els republicans traient foc pels queixals. El plenari dels comuns ha tancat files perquè la seva capitana general presenti la candidatura a l’alcaldia perquè tampoc podia fer una altra cosa. ¿Qui, podent triar entre manar o ser manat, triaria ser manat? Els comuns poden ser uns romàntics, uns equidistants i fins i tot uns cagadubtes, però no són tontos. I si el ciutadà Valls els vota, ell sabrà.

En pocs dies han passat de la resignació a l’esperança al contrari que ERCnest Maragall, que no ha tingut problema a fer d’alcalde abans de ser-ho perquè als republicans sempre els perd l’arrogància i les presses. És el que té de fascinant la política quan es deixen de banda els principis i es baixa a l’arena del poder: es torna imprevisible encara que els periodistes siguin els més damnificats. Fa goig veure riure de nou la Janet Sanz perquè la nit electoral semblava la Macarena plorant desconsolada per la seva responsabilitat en la desfeta com a regidora invisible de Nou Barris. Aquest dissabte hi haurà festa grossa a l’Ajuntament de Barcelona i el càstig que els comuns van patir la nit del 26-M ja no importarà tant perquè igual tenen una segona oportunitat de fer millor les coses.

Tot i els meus recels a suports estrambòtics, no li atribueixo a Colau el maquiavelisme que denuncien els republicans malgrat que em consta que és ambiciosa i li agrada remenar les cireres. En un gest que l’honora ha admès la cagada monumental que va cometre la nit electoral al llançar la tovallola i assumir la derrota prematurament. “La nit electoral no es van fer les mateixes lectures, per això no és pantalla passada fer una lectura ara”, ha declarat recordant ara sí l’empat tècnic i la fragmentació del nou consistori. Sort tenim els barcelonins de tenir polítics tan espavilats com Bomboni, Icetalopeta i Valls, que han fet una lectura diferent dels resultats i s’han apressat a fer veure a l’alcaldessa en funcions el seu error de passerell. Els agraeixo l’assessorament.

Colau segueix entestada a dirigir un govern Frankenstein. Diu que no accepta que per culpa del mur infranquejable del 155 no puguin arribar a un acord amb ERC i el PSC pel bé de Barcelona. Suposo que això ho diu per fer més fàcilment digerible que la seva reelecció estarà en mans de l’assot de migrants pobres francès perquè sap perfectament que el seu tripartit somiat és un miracle impossible. És més, li recomano que deixi de fer d’abella Maia i es posi el casc perquè això no serà una legislatura, serà una legisladura. No cal ser gaire espavilada per veure que els republicans no tindran misericòrdia. En l’últim minut els han desmuntat el seu pla d’estendre i finançar la causa independentista des de Barcelona i la tornaran doblada. De fet, ja estan dient que no pararan fins a destruir els comuns.

Espero amb impaciència l’espectacle de dissabte. M’asseuré al sofà a veure com acaba aquest serial amb crispetes -encara que estigui en plena operació biquini- perquè l’ocasió s’ho val. Veig que Bomboni no perd el temps i ja ha exigit un pacte programàtic abans de la investidura perquè els divorcis traumàtics marquen i fa bé de curar-se en salut amb un acord prematrimonial. Els socialistes barcelonins són gats vells i reclamen seguretat, turisme i economia, tres àrees de govern que sumen més del 50% del poder municipal. I penso que si els republicans no fossin tan impacients, igual no els caldria moure un dit per enfonsar el nou govern de Colau. El peix gran sempre es menja el petit i en aquest conte els comuns són les sardines.