El Partit Comunista xinès, s’ha proposat ser la primera potència mundial. És molt possible que d’aquí a pocs anys sigui una realitat.

La lluita per l’hegemonia mundial va molt més enllà de l’economia. Després de la Segona Guerra Mundial existien dos models de societat. El comunista representat per l’URSS i el democràtic lliberal dels EUA i els països occidentals. La caiguda del Mur de Berlín va suposar l’esfondrament del comunisme com a ideologia i la democràcia liberal va quedar com a model triomfador.

El politòleg Francis Fukuyama l’any 1989 va escriure un article, La Fi de la història, en el qual afirmava que després de la derrota del nazisme i posteriorment del comunisme només hi havia un model de societat: la democràcia liberal a la qual tots els països haurien de tendir.

A Occident es creia que la creixent inversió estrangera a la Xina l’obligaria a fer una obertura política i a la democratització del país.  Aquesta visió va fracassar i amb les grans inversions fetes a la Xina van contribuir a que esdevingués una gran potencia,  autocràtica, molt més eficient que el que ofereix el capitalisme  democràtic. El progrés econòmic i social aconseguit per la Xina està enlluernant alguns països, que volen imitar els seus passos.

El president de la Xina, Xi Jinping, ha marcat les línies estratègiques per l’any 2025, en les quals vol desenvolupar la seva capacitat tecnològica, científica, militar, industrial i convertir moltes de les grans empreses en campions nacionals amb presència mundial.

El projecte de La Ruta de la Seda, liderat per la Xina,  és un bon exemple de com està guanyant influencia en el món. És el projecte d’inversions més gran de la història. Pretén connectar per terra i mar 71 països d’Àsia, Europa i Àfrica, amb noves infraestructures ferroviàries, terrestres, portuàries i oleoductes, amb una inversió de 150.000 milions de dòlars  anuals.

La Xina està invertint també grans sumes a l’Àfrica i Llatinoamérica en la compra de grans finques agràries, explotacions per extreure matèries i minerals estratègics i fent grans inversions en infraestructures, finançades amb crèdits a llarg termini. És una manera moderna de fer neocolonialisme, que li permet tenir una gran influència sobre aquests països.

Aquesta creixent influencia de la Xina en l’àmbit mundial xoca amb els interessos del seu gran rival, els EUA.  La veuen com una amenaça a la seva hegemonia. Per enfortir el país el president Donald Trump vol, entre d’altres qüestions, reduir les importacions, augmentar la producció nacional i disminuir el dèficit comercial. En aquesta línia ha llençat serioses amenaces a la Xina i li ha imposat quotes a les importacions, ha augmentat els aranzels i ha prohibit  vendre-li productes tecnològics. L’augment del proteccionisme del EUA i la rivalitat amb la Xina estan portant a un augment del proteccionisme i a la disminució del comerç mundial.

El progrés evident de la Xina també te moltes debilitats. La matança a la plaça Tiananmen per demanar més democràcia no s’oblidarà fàcilment. I com es resolgui la crisi de Hong Kong, tampoc. La Xina segueix essent un règim autocràtic, que dona llibertat en temes econòmics, però nega  les llibertats cíviques i polítiques i és molt poc respectuosa amb els drets humans. És un país molt endeutat, amb possibles bombolles en el sector financer i immobiliari, condicions de treball molt precàries, i elevada pol·lució, entre altres coses. També ha generat  fortes tensions amb els països veïns, per reclamacions territorials.

La Xina ha esdevingut econòmicament la segona potència mundial i la seva influència política està augmentant. No hi ha dubtes que aspira a ser la primera potència mundial i va camí d’aconseguir-ho. Està desenvolupant un nou  neocolonialisme, que consisteix a comprar propietats i empreses i finançar les grans infraestructures amb diners de la Xina. Un deute que el país haurà d’anar pagant durant anys.

Estem en un moment amb moltes incerteses. Una negociació assenyada i un acord raonable entre aquests dos països refredaria el seu nacionalisme i permetria buscar les fórmules d’entesa i de distensió globals que tant es necessiten.