En els darrers cent anys, el partit del President ha perdut una mitjana de 29 escons al Congrés durant les midterms. Aquest cop han estat 26, que han permès recuperar la House al Partit Demòcrata. El Senat continuarà en mans del GOP. Trump mantindrà la capacitat de nombrar jutges federals i del Tribunal Suprem, per exemple, o evitarà el temut impeachment que requereix d’una aprovació de dos terços d’aquesta cambra. A diferència d’Espanya, en el sistema de checks-and-balances el Senat compta. Tot el poder de l’oposició recaurà en la capacitat dels líders demòcrates de la House per posar-se d’acord: això també significa cercar entre tots el millor candidat per la futura nominació demòcrata a la Casa Blanca. El gran repte.

Aquestes eleccions ens han permès tornar a observar la política nord-americana amb microscopi, a la vegada que ajuden a comprendre el pastitx sociocultural que configura els Estats Units i les conseqüents pors. Els dos principals diaris nord-americans, The Washington Post i The New York Times, obrien les seves edicions digitals durant la diada electoral amb cròniques acolorides de testimonis que confrontaven cosmovisions ben diferents de l’American way of life. De totes elles, una primera conclusió: el concepte de patriotisme als Estats Units no té un únic significat, però tant demòcrates com el GOP el van usar com a eix de les seves campanyes.

Als Estats Units hi ha dos tipus de patriota: mentre els republicans invoquen les expressions més tradicionals d’Amèrica (la bandera, l’exèrcit i la família), els demòcrates associen el patriotisme a la defensa dels valors democràtics. Especialment rellevant és que el globus sonda que Trump va tornar a llançar advertint d’un possible frau electoral ajudava a tapar les limitacions del cens que s’estaven produint a estats controlats pel GOP (Georgia, Kansas o Dakota del Nord). La lluita contra les tendències autoritàries de l’Administració Trump es va convertir en un eix vertebrador d’una campanya demòcrata que, a l’èxit de la House ha de sumar la recuperació de set governadors. És una victòria pírrica. Però, el sistema electoral nord-americà –aquest sistema forjat sobre el capitalisme voraç– també ha permès fer aflorar un enuig important cap a la Casa Blanca traduït en la House més plural de la història: les minories ètniques, religioses i socials han demanat pas dins dels centres de poder. Igualment que la renovació de lideratges ha passat, indiscutiblement, per nous perfils femenins.

La ciutadania s’ha mobilitzat més que en d’altres cites electorals a mig mandat. El gir copernicà que ha suposat la irrupció del trumpisme va contribuir a fer aflorar l’ultranacionalisme d’una part de la societat que es creia menystinguda per les elits de Washington i Nova York, les quals no semblaven demostrar interès pels problemes de la quotidianitat i només tenien ulls cap a l’exterior. Ja tretes les caretes, la campanya del GOP va tornar a estar marcada pels discursos contra la immigració –“Build that Wall, deport them all”, resaven–, els valors tradicionals o el rebuig al sistema de mitjans de comunicació; un fòrum com 4chan, que dona veu al moviment QAnon denunciant una teoria de la conspiració del deep state contra Trump va esdevenir un factor clau per mobilitzar part del vot republicà.

Uns volien guanyar el plebiscit amb què Trump va convertir les midterms –possiblement, el Make America Great Again serà un eslògan tan recordat i exitós com el Yes, We Can!; d’altres van intentar esmenar a la totalitat la seva acció de govern furgant en el seu autoritarisme. Però, posant-lo al centre de la campanya li van regalar el relat. Amb tot, no sembla que el trumpisme pugui ser un fenomen conjuntural: lidera un sentiment de descontentament amb com les elits han gestionat la geopolítica global i no n’han fet partícip a les bases, entronca amb el proteccionisme innat a qualsevol nacionalisme més forjat en valors identitaris que cívics. Aquestes midterms han posat davant del mirall la gran contradicció de la societat nord-americana: si bé els seus orígens s’han d’arrelar al mestissatge i llibertat dels colons, el procés de nation-building nord-americà ha estat tan exitós que alguns han acabat confonent la nació amb quelcom homogeni, poc o gens sensible als canvis.