Les paraules no són alienes als fets i viceversa. Quan s'encunyen i s'utilitzen expressions que amaguen, tergiversen o corrompen el seu significat original no fan sinó reflectir el que en realitat està succeint. És a dir, els eufemismes semàntics corren en paral·lel amb els desajustaments polítics. I això és el que està passant a Catalunya.

Reconeixia recentment el professor de filosofia de la UPV Antxon Mendizábal en el diari Gara que "assistim en els últims temps (…) a un núvol de nous conceptes, i sobretot de nous continguts en els conceptes coneguts, que obliguen a la realització d'un debat en profunditat i a una aproximació analítica a fi de recuperar-los per al procés d'emancipació". O sigui, que els "nous conceptes i continguts" vénen, com els nens, de París, caiguts del cel i que no són obra del propi "procés d'emancipació".

Rematant la jugada, al més pur estil clerisy (els qui viuen de crear, preservar i disseminar la cultura nacional), Mendizábal afirma que "en aquest sentit, hem de considerar la nova concepció liberal postmoderna sobre la solució democràtica a la qüestió nacional que ha portat a la progressiva substitució de l'històric Dret d'Autodeterminació pel Dret a Decidir". Ja se sap, com que el dret a l'autodeterminació té cert tuf leninista i s'ha associat a l'anticolonialisme, calia inventar-se un eufemisme "liberal postmodern", d'acord amb els nacionalismes català i basc en voga.

Així, en sec, desproveït de la seva connotació nacionalista, el dret a decidir podria reivindicar, com sosté Mendizábal, l'empoderament de la població en la resolució dels seus assumptes. És al que es referia l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau quan, en campanya electoral, li preguntaven sobre el "dret a decidir": "Estem pel dret a decidir-ho tot", afirmava amb radicalitat democràtica. No va ser aquest el cas de l'exlehendakari Juan José Ibarretxe que va ser qui, amb entusiasme propagandista, va posar de moda el concepte, estrictament associat al nacionalisme.

En qualsevol cas, admetent tal dret -que per alguns no existeix ni en la pràctica internacional, ni en el dret internacional, ni en el llenguatge polític comparat- el "dret a decidir" és quelcom que requereix concreció. De fet, cada cita electoral és una manifestació del "dret a decidir", encara que també cap la possibilitat que, com es va fer a Escòcia, se celebri una votació específica, un referèndum d'autodeterminació. En tal cas, tots els ciutadans estan cridats a pronunciar-se entorn d'unes preguntes que, a dreta llei, han de ser pactades per totes les parts implicades que, com és natural, no són homogènies sinó tot el contrari.

El dret d'autodeterminació no s'exerceix exclusivament amb la fórmula de la independència, sinó que tal com va afirmar la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles pot articular-se en "independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions dels ciutadans".

Més enllà de la idoneïtat d'un referèndum -qüestionat pel prestigiós historiador escocès Tom Devine "perquè els humans no som binaris"-, la corrupció semàntica sorgeix quan "el dret a decidir" es travestitza en "independentisme", quan el concepte s'utilitza com a arma llancívola dels independentistes contra els que no ho són, quan el "dret a decidir" es converteix en sinònim d'"independència". "Cosa que- en paraules del professor Martín Ortega Carcelán- naturalment, passa perquè els paràmetres de la decisió s'han establert unilateralment pels qui han dissenyat aquest dret".

Aquest va ser el parany semàntic (i polític) en què va caure Catalunya Sí que es Pot en les passades eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya. Tractant de situar-se a mig camí entre els independentistes explícits i les candidatures denominades "unionistes", la plataforma encapçalada per Lluís Rabell es va declarar partidària del "dret a decidir", la qual cosa va ser interpretada, no sense raó, per Inés Arrimadas, de Ciudatans (i molts votants) com a simple independentisme. Perquè les paraules -com deia Humpty Dumpty, en Alicia a través del mirall-, signifiquen just el que el que les encunya i utilitza vol.

I aix,í successivament. Després de el "dret a decidir" (la secessió de Catalunya), "el full de ruta" (pla que estableix la seqüència per aconseguir un objectiu), com si una caravana es tractés; "procés constituent" (on? per a què?); "Estat" i "sobiranisme" com a meta final, més que un dret, el poder. Teòric, clar, perquè en la seva definició, fa més de quatre segles, Jean Bodin ja deia que "no es trobarà en el món cap príncep sobirà, ja que tots els prínceps de la Terra estan subjectes a les lleis de Déu i de la naturalesa i a certes lleis humanes comunes a tots els pobles". Paraules que al món globalitzat d'avui, de sobiranies limitades, adquireixen ple sentit.

Tota aquesta seqüència, sincopada, reduccionista, com els eslògans que l'acompanyen ("Votar és normal"; "Independència és cohesió social", "Catalunya, nou Estat d'Europa"…) conformen un codi més de senyals que de significats. Consignes enganxoses que es manipulen fins a expressar el contrari del que aparenten. No obstant això, com Cató va insinuar, sembla que alguna forma de vida cívica és possible encara, davant l'absència d'una clara relació entre el llenguatge i la veritat; que la integritat civil pot recuperar-se encara que la integritat dels termes morals hagi desaparegut i es menyspreï el valor de les paraules.