L’operació desconnexió, organitzada i dirigida per Oriol Junqueras des de la vicepresidència de la Generalitat, s’ha saldat amb rotund i traumàtic fracàs. A mesura que passen els dies i setmanes és més perceptible l’abast del desastre que ha provocat aquesta estratègia per assolir la independència. Tres són les causes que ens han menat a aquest pou de la història:
1. La deficient percepció de quina podria ser la reacció de les institucions de l’Estat espanyol davant l’envit dels secessionistes.
2. La ingenuïtat dels càlculs fets sobre el reconeixement internacional -i, en especial, dels països de la Unió Europea- que tindria l’autoproclamada República catalana.
3. La feblesa i la improvisació de les suposades estructures d’Estat que havien de substituir automàticament l’administració espanyola i garantir l’autosuficiència financera per a la prestació d’obligacions fonamentals, com el pagament de les pensions.
Vista en perspectiva, i prescindint de l’alta càrrega emocional dels episodis viscuts (la repressió policial de l’1-O, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis i l’allunyament de Carles Puigdemont i dels quatre exconsellers a Bèlgica), l’operació desconnexió denota una manca de rigor i de maduresa esparverants. Hom diria que hem assistit a una entremaliadura política perpetrada per infants que ara ploren, rabiüts, per haver-se quedat sense la seva joguina i que es queixen del càstig que reben per la seva malifeta.
Amb una frivolitat que frega la irresponsabilitat, l’estat major independentista no només ha destruït el bell somni de la República catalana: també s’ha carregat l’autonomia que, amb moltes penes i treballs, vam recuperar després de la llarga nit de la dictadura franquista. Només per això, els autors d’aquest desfici, començant per Oriol Junqueras, haurien de retirar-se de la primera línia de l’activitat política.
L’aplicació de l’article 155 de la Constitució és com la Ciutadella que va ordenar construir el rei Felip Vè per controlar la població de Barcelona després de la guerra de Successió. El desafiament de les lleis del 6 i 8 de setembre de l’any passat -i de tot el que va venir a continuació- el pagarem molt car i durant molt de temps.
Encara que, sobre el paper, els partits independentistes tenen majoria absoluta al Parlament, això no serveix de res. L’article 155 ha arribat per quedar-se i encotillarà tota l’activitat legislativa de la Cambra catalana i la gestió del pròxim govern de la Generalitat. Recuperar la confiança de les institucions espanyoles i europees per poder exercir amb plenitud les competències que preveu l’Estatut de Catalunya serà una tasca llarga i feixuga que requereix nous protagonistes polítics.
Recordem que la Ciutadella va ser edificada per l’enginyer flamenc (ironies de la història) Joris Prosper van Verboom i que durant més de 150 anys va ser el símbol de la repressió i del domini absolutista borbònic sobre Barcelona i Catalunya. Passat aquest llarg i penós període, va ser desmilitaritzada i cedida a la ciutat per l’aleshores president del govern espanyol, el maçó Joan Prim. Aquí s’hi va obrir el primer gran parc públic de Barcelona i s’hi va celebrar l’Exposició Universal de 1888. L’antic arsenal de la Ciutadella va ser condicionat, durant la II República, com a seu del Parlament de Catalunya, funció que va recuperar l’any 1980, amb el restabliment de la Generalitat.
L’independentisme ha evocat de manera recurrent la derrota del 1714 per justificar la seva raó de ser i de perseverar. El mareig del procés sobiranista, culminat l’any 2017 amb l’efímera i insubstancial proclamació de la República catalana, és una reiteració, en clau tragicòmica, d’aquesta obsessió per recuperar un passat que no tornarà. En canvi, el preu que tots els catalans, pensem com pensem, paguem per aquesta fantasmada –imaginada en les llargues i fredes nits de Brussel·les (una altra ironia de la història) pels aleshores eurodiputats Oriol Junqueras, Raül Romeva i Ramon Tremosa- és altíssim i tremendament injust.
Ni tenim independència ni tenim, a la pràctica, Estatut d’Autonomia. Per culpa del processisme, tampoc tenim, des de fa dos anys, un govern català que governi ni una administració que funcioni. L’activació de l’article 155, la nova Ciutadella que ens vigila i ens coarta, és un precedent que hem regalat amb la nostra inconsciència i inconsistència. Hi havia moltes maneres de salvaguardar i prestigiar la identitat de Catalunya i els independentistes han triat la pitjor. No només això: han propiciat que el principal partit de l’hemicicle del parc de la Ciutadella sigui Ciutadans, que empra el castellà a la Cambra catalana i no li dona la gana cantar l’himne nacional.
Dit això, desitjo de tot cor que els Jordis, l’Oriol i Joaquim Forn surtin ben aviat de la presó i que els cinc de Brussel·les puguin tornar a casa seva. Els fets que hem viscut el 2017 no són una derrota, com va passar l’any 1714 o el 1939: tot plegat ha estat un error, un lamentable error.
