De manera sigil·losa, a Catalunya està naixent una nova classe social: la de la burgesia independentista centmileurista. Si, fins ara, el model d’ascensor social era l’emprenedoria o la meritocràcia, estem descobrint que, en aquest país ple d’incerteses, hi ha un modus vivendi que permet passar-s’ho la mar de bé i sense problemes. Només cal abraçar la fe processista i tenir l’habilitat i els contactes per col·locar-se en una de les múltiples institucions on manen els partits soi disant independentistes... i t’ha tocat la rifa!

Extramurs d’aquesta elit de l’administració fa molt de fred (precarietat laboral, contractes escombraria, baixos salaris, competitivitat despietada, feines decebedores...). En canvi, hi ha una munió de càrrecs -diputat, conseller, secretari general, director general, sotsdirector general, cap de gabinet, adjunt al cap de gabinet, gerent d’empresa pública, comissionat, assessor, col·laborador dels mitjans públics, etc.- que et garanteixen uns salaris estupends i sense cap exigència de retre comptes.

Estem parlant de nòmines que s’enfilen per sobre dels 80.000 euros anuals i que arriben fins als 146.926 euros que cobra el president Quim Torra. Es tracta de sous absolutament fora de mercat, més propis d’alts directius de grans corporacions o de multinacionals, que acostumen a lligar els seus emoluments als objectius de facturació o als beneficis que obtingui la companyia per la qual treballen.

Aquesta burgesia independentista amorrada al capítol 1 dels pressupostos de l’administració -aquell que fixa les retribucions del personal- és profundament egoista i conservadora. Són ells mateixos els qui decideixen els salaris que cobren a càrrec de l’erari públic i aprofiten aquesta potestat per autoassignar-se unes nòmines totalment indignes i indignants.

Quin treballador català cobra 5.000, 7.000 o 10.000 euros al mes? En una societat conformada majoritàriament per mileuristes que suen per arribar a final de mes, els salaris que toquen els independentistes col·locats -i parlem d’uns quants centenars de persones- són, senzillament, aberrants.

Per això els interessa que el procés duri i duri. Saben que la independència és impossible, però enarboren la bandera estelada, es posen el llaç groc i mantenen la ficció per tal que la "bona gent” els continuï votant i, d’aquesta manera, puguin perpetuar, durant anys i panys, el seu privilegiat i irresponsable statu quo de nou-rics a costa de la mamella pública.

Sembla que, després de la contundent acció judicial, ens hem alliberat de la màfia del 3% que, durant anys s’ha dedicat a saquejar la Generalitat i les institucions que tenien a mà (ajuntaments, diputacions, consells comarcals...). Ara ja no roben d’amagatotis i amb diners negres circulant en maletins. Han sofisticat el sistema de depredació i han optat per incorporar-lo directament a la nòmina, pagant l’IRPF i la Seguretat Social corresponents.

Aquesta nova elit de burgesos cortesans, sense cap més mèrit que la demostració permanent de l’adhesió cega a la pastanaga independentista, té poder. Ara i aquí, és el poder. I és contra el seu incommensurable cinisme i barra que cal fer la revolució (pacífica, per descomptat). Se’ls en refot que, al seu voltant, l’administració i el país caiguin a pedaços i que la societat pateixi la seva escandalosa incompetència. Cada final de mes, el seu compte corrent és una alegria i, amb la paga extra, passaran unes festes de Nadal a tutiplén. Amb molta pena pels polítics presos, exiliats o en vaga de fam, això sí.