A les societats modernes podem apreciar la tensió existent entre la seva dimensió associativa, constituïda al voltant d'unes lleis que donen sentit a una ciutadania única i compartida, i la dimensió comunitària que posa l'accent en la importància dels àmbits culturals. La identitat col·lectiva d'aquestes societats està en constant modificació, en bona mesura, perquè la interacció entre diferents condueix a la seva hibridació. La catalana és, en aquest sentit, una comunitat diversa i mestissa. La demògrafa Anna Cabré en el seu treball "El sistema català de reproducció" (Proa, 1999), ens recorda que, amb data de 1980, el 60,3% de la població catalana tenia el seu origen en les immigracions que es van donar des de l'últim terç del segle XIX, i assenyala que, sense elles, la població catalana de 1980 hagués estat de 2.360.000 habitants. En les seves conclusions considera que la immigració ha estat part integral i principal del modern sistema de reproducció català, i que ha resultat globalment benèfic, tant per als autòctons com per als immigrants. En aquest procés, ni la comunitat receptora ni la comunitat immigrada s'han sentit estrangers entre si i, en una o altra mesura, han compartit un sentiment de doble pertinença al llarg de generacions.

L'any 2014, la hibridació cultural i els matrimonis mixtos havien configurat una societat en la qual, després de 24 anys d'Estatut d'Autonomia i d'immersió lingüística, el 74% de la població compartia un sentiment de doble pertinença, mentre que la pertinença exclusivament espanyola quedava reduïda al 6,3% i la solament catalana al 15%. Aquesta doble identitat es va mantenir durant el projecte nacionalitzador que, des dels seus inicis, van impulsar els governs de Jordi Pujol, i que posteriorment es va intensificar de forma notable a partir de la dècada dels noranta. Un referent en aquest sentit va ser el programa 2000 publicat en aquestes pàgines.

La crisi produïda per la sentència de l'Estatut el 2010, va suposar el desplaçament d'un 5% de la població de la doble pertinença a la pertinença exclusiva catalana, i, en l'intens procés nacionalitzador que es dona entre 2012 i 2014, aquest segment de la població va augmentar en un altre 9%. Per contra, podem observar que el 2019 hi ha un petit descens de 1,9 punts en el sentiment de pertinença exclusiva catalana, mentre que un 71,9% segueix mantenint, en una o altra mesura, el sentiment de doble pertinença que reflecteix la configuració d'una societat diversa, tolerant, i solidària, tots ells valors necessaris per a la convivència. (Dades Baròmetre CEO)

El procés ha afectat la cohesió de la societat catalana en dos aspectes bàsics: en primer lloc, l'unilateralisme ha suposat la fallida dels consensos necessaris de la seva dimensió associativa, que, recordem, s'assenta en la voluntat de viure junts amb unes lleis que donen sentit a una ciutadania única i compartida; en segon lloc, la reafirmació comunitària al voltant d'un model cultural de pertinença basat en l'homogeneïtat (nosaltres i ells), ha tensant i dividit la societat, i ha trencat els consensos que existien al voltant del model inclusiu d'identitats múltiples al qual m'he referit.

La implementació d'un moviment de masses, com el que s'ha mobilitzat al voltant del procés, requereix els ideals d'una missió històrica, la idea d'una identitat única i salvadora, el fanatisme de la voluntat, i una fe cega que permet aixafar tot el que s'oposa. Com deia Salvador Cardús, "... una vinculació nacional àmplia no es fa des d'una consciència reflexiva sinó des dels implícits culturals i polítics, des de les simbologies i les adhesions emocionals" (Camí de la Independència pàg. 46)

El procés ha necessitat il·luminar des d'uns enfocaments teòrics que han actuat com a referents, que irradiats per legió d'opinadors a les xarxes i, en uns mitjans de comunicació públics i privats subvencionats, han actuat com a arma poderosa i imprescindible en la constitució del moviment independentista. Un dels enfocaments bàsics ha estat el de crear "un sentiment col·lectiu basat en la creença de pertànyer a la mateixa nació i compartir molts dels atributs que la fan diferent d'altres nacions. ... Les persones que afirmen compartir una identitat nacional específica invoquen la creença en una cultura i una història comunes, en un parentiu, una llengua i una religió, un territori, un acte fundacional i un destí comuns ". (Guibernau. Identitat pàg.52)

Un enfocament diametralment diferent és la proposta federal que permet conviure als que són diferents en un marc de ciutadania basat en valors universals d'igualtat i solidaritat, en un món cada vegada més globalitzat.