La muntanya russa catalana

Les emocions estan servides i els ensurts també. La política catalana continua semblant, cada dia més, una atracció de fira de festa major, una muntanya russa de fortes pendents amb  acceleracions i frenades, vertígens, giravolts, musica estrident i vent de cua. A la política catalana -a la espanyola també- tothom minimitza els seus problemes i dificultats per lluir els encerts. És lògic que així sigui. Forma part dels rituals als que ens tenen acostumats els portaveus dels partits i els mitjans de comunicació. Però, enguany, el cert és que tothom té ferides que guarir i estralls per amagar.

Els socialistes, per exemple, han conquerit Sabadell però han perdut Lleida,Terrassa i algunes ciutats més. Els de Junqueras han vençut a Barcelona però han perdut el seu pols europeu amb Puigdemont, alhora que, Forn i Artadi, obtenien només cinc regidors a la capital del país. La derrota dels comuns i la desaparició en combat de les CUP, o del PP, són també fenòmens que contribueixen a dibuixar un escenari tan contradictori com imprevisible. De com es resolgui l’encaix de Podemos i Ciutadans en l’àmbit polític espanyol dependran  molts posicionaments a casa nostra. També dona peu per a la reflexió la davallada de regidors independentistes i el fracàs de l'ANC  i Graupera a Barcelona…

Després de les darreres eleccions, municipals i europees, cal dir que el mapa polític català està en plena recomposició i promet no defraudar als amants de les emocions fortes. De sorpreses ni haurà per donar i per vendre, malgrat que Quim Torra s’entesti en protagonitzar rodes de premsa dient que res ha canviat. La quota de poder territorial que ha conquerit ERC ha augmentat, mentre que la de JxCat ha minvat considerablement. Tant es així que  s’albiren desercions i conflictes en les files dels post convergents.

En l’espai constitucionalista les coses no són com eren ara fa un any: Cs ha perdut hegemonia opositora, els populars estan en perill d’extinció i els socialistes suren a remolc de la bona estrella de Pedro Sánchez. La sentència del procés no trigarà i amb ella les reaccions de totes les parts implicades. Alguns dels dirigents empresonats poden acabar inhabilitats per un cert temps mentre que d’altres  -com Artur Mas- podrien estar en condicions de tornar a primera línea i intentar la reconstrucció de la vella nau convergent amb un altre vernís. Malgrat que a curt termini alguns ajuntaments i diputacions puguin encetar un nou període, a ningú se li escapa que Catalunya seguirà vivint en un estadi de provisionalitat política, en una  muntanya russa particular, fins que no se celebrin unes noves eleccions autonòmiques. L’ombra del procés es allargada i trigarem uns quants anys a desempallegar-nos-en.

Què fer? La pregunta que s’haurien de plantejar els dirigents polítics del nostre país es si convé seguir freqüentant el parc d’atraccions i la muntanya russa arrebossada de soroll i despropòsits o bé anar per feina i acabar amb la festa que ens té paralitzats sense gestionar la quotidianitat. Potser a hores d’ara el que cal és dilucidar, d’una vegada per totes, qui ha de manar a Catalunya i exercir d’interlocutor solvent  a Madrid per pactar una sortida de l’atzucac ordenada i honrosa. Catalunya necessita estabilitat política i el millor camí per aconseguir-la fora que, al més aviat possible, es convoquessin eleccions autonòmiques.

Convé tancar el cicle electoral  i acabar amb un contenciós que ja fa massa temps que dura. Si Carles Puigdemont i el seu vicari Quim Torra opten per allargar la situació actual estaran fent un mal servei al país i als seus ciutadans. Les agonies mal gestionades preludien finals tristos i perillosos. Les relacions entre els socis del Govern no són plàcides; del pressupost de la Generalitat no se'n sap ni se'n sabrà res; la gestió governamental és inexistent o bé dolenta; el ciutadà està fatigat i saturat de tanta retòrica patriòtica sense obres. Cal que la gent de Palau assumeixi que la legislatura està ferida de mort. El triomf d’ERC certifica que ja res és com era al mes de desembre de 2017 mentre, a Espanya, es disposa a manar gent que presumeix de dialogant. Tot és nou i tot es mou. Cal tocar de peus a terra i baixar de la muntanya russa.

(Visited 69 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari