El desenvolupament del denominat “procés” català sembla confirmar que en política res no es crea ni es destrueix, sinó que, com l’energia, solament es transforma. No fa encara gaire temps, l'”oasi català” es significava per una aparent estabilitat política a prova de bombes. El màxim capdavanter, Jordi Pujol, revestit de plomalls i adulat a destra i sinistra, jugava magistralment el joc de les aliances d’oportunitat per treure profit, es deia, per a Catalunya. Sota el seu mantell protector, fructificaven els negocis -sobretot els de la seva família, els coreligionaris i els dels amics, per aquest ordre- i qui més qui menys dels qui estaven en la pomada aspirava a esgarrapar per aquí o per allà. Els socialistes (PSC), agents actius en el joc pujolista, no es quedaven enrere, sinó tot el contrari, en el repartiment. La tribu independentista, amb la marca ERC, se les apanyava per fer-se amb alguna engruna del pastís, sempre dins de les línies vermelles del vedat. En l’extrem dret, el PP català, enrocat, jugava al joc del poder del partit a Espanya (aprofitant-se’n) i en l’altre extrem, l’esquerre, l’ara mitificat PSUC (després de mort el ruc, l’ordi per la cua) s’autoimmolava per donar a llum ICV, que també tractava de treure els seus rèdits.
En aquell “oasi”, tots, absolutament tots, els agents polítics es proclamaven “catalanistes”. Fora del catalanisme semblava no existir vida política, encara que gairebé ningú s’atrevia a definir-ho amb cert rigor. En la seva versió light cabien des d’interpretacions culturalistes de baixa intensitat fins a l’independentisme radical. Però la processó anava per dins. Excepte en els extrems (ERC per independentistes i PP per tot el contrari), els partits es reclamaven plurals en la qüestió nacional i albergaven en les seves files nacionalistes de major o menor intensitat. Convergència i Unió, lògicament més que el PSC i ICV, més del que aparentava.
I així les coses, va arribar la crisi i, com diria Carlos Puebla, “mandó a parar”. CiU, conseqüent amb el seu ideari i els seus interessos, es va dedicar entusiasta a estrènyer el coll a la majoria de la gent, facilitant de pas els fabulosos negocis de privatitzacions que s’obrien. Els socialistes, amb la mediació providencial de Rodríguez Zapatero, es van quedar amb la cara desencaixada, ERC anava a la seva i ICV, surfejant. I quan la gana de la crisi es va ajuntar amb les ganes de menjar del saqueig del clan Pujol i dels seus sequaços, amenaçant tot el tinglado, Artur Mas, el delfí, el cap visible del sistema, va tirar pel carreró de sortida i, sense més, va anunciar el seu pas al territori independentista, fins aleshores patrimoni d’ERC.
Amb això, la metamorfosi, pròpia de la vida política, va entrar en fase d’acceleració. La família nacionalista que cohabitava en el PSC va aflorar i va acabar deixant el partit, no sense múltiples bregues pel camí. Els fins llavors entusiastes autonomistes de CiU es van esfumar o els van expulsar (Unió). ICV donava tombs tractant de barrejar l’oli nacionalista i l’aigua de classe. I el PPC, clar, a la seva, com ERC, que no tenia necessitat de moure’s perquè no tenia res que moure. En el camí, adquireix protagonisme la CUP, fent veure que és més que ningú en el tema nacional i social (fotocòpia abertzale, ja en sèpia) i així, a principis de l’any 2016, el mapa polític català amb prou feines si té alguna cosa a veure amb el d’uns anys enrere.
Aquesta metamorfosi que, com totes, es presenta amb tints dramàtics, també té una mica de positiu en la mesura en què està contribuint poderosament a col·locar cadascú en el seu lloc i, en definitiva, a aclarir el mapa polític, encara que pugui semblar el contrari. Dissipada la lírica catalanista, els nacionalistes del PSC s’han resituat on han pogut (Junts pel Sí), els autonomistes convergents han acabat fusionant-se amb els independentistes d’ERC -que no fan fàstics a convertir-se en apèndix convergent, inclosa la complicitat amb la corrupció-, ICV s’està deixant diluir (gràcies a Déu) en una altra cosa amb Podem, després de deixar anar el tremend llast nacionalista (Romeva, Muriel, Sánchez, etc.) i, tot just començar, la CUP trenca perquè la seva ideologia així li obliga.
Si a aquesta mutació li sumem la consolidació de Ciutadans -que ja havia tret el cap a la política catalana al principi del “procés”- i el protagonisme de l’ANC, Òmnium, l’AMI, etc. etc., no hi ha dubte que Franz Kafka està més que present en la política catalana, on, no ho oblidem, també segueix actuant algun vampir que, com se sap, és un mort vivent que solament deixa de ser-ho després d’un ritual complex i difícil.
