La meva debilitat per visitar pobles abandonats em va portar a la Mussara. La Mussara, com molts pobles de la Catalunya interior, es va posicionar en el bàndol carlista durant les guerres del XIX. A l'entrada del poble (la poca cosa que queda d'ell) hi ha un panell informatiu on s'explica la història del lloc. Comença pels temps medievals, amb dades històriques barrejades amb imatgeria romàntica i, quant arriba al carlisme, defuig la historiografia per explicar una anècdota apòcrifa i macabra que presenta als carlins com uns tipus llestos i enginyosos i als liberals com uns bruts, sàdics i sense ànima.
En un lloc del Maestrat vaig veure un futlletó turístic amb una narració que simpatitzava amb els carlins, i li vaig preguntar a un que sap d'història per la raó del biaix. Els liberals són vistos com els que ens vénen a treure allò que és nostre, em va dir. Aquesta percepció també es troba a la literatura, encara que respecte de la literatura no tinc res a dir. El que em pregunto és per què està en els futlletons i en els panells informatius, que res tenen a veure amb l'art de les lletres.
En un dels indrets fronterers entre Espanya i França vaig llegir un cartell que explica les rutes de l'exili republicà del 1939 i del qual es desprèn, subtilment, que per allí van fugir catalans perseguits per espanyols. Com un hom no sàpiga una mica d'història es quedarà amb aquesta versió no només delirant si no greument ofensiva contra la veritat i contra les desenes de milers de republicans que, des d'Albacete fins a Badajoz, passant per Terol i Alacant, van marxar sense res fugint del feixisme que va sufragar, entre altres, el catalaníssim Francesc Cambó, aquell que té una escultura a la Via Laietana, en què se’l presenta com retorçant-se en les flames d'un infern que el crema per dins. Un altre cop la Catalunya interior. Nota: l'escultura de Cambó no ha estat mai tacada de groc, i no serà perquè no hi hagi hagut manifestacions independentistes circulant per davant del seu pedestal.
L'administració autonòmica catalana disposa de dos ens dedicats a la memòria històrica (el Memorial Democràtic i una Subdirecció general del mateix àmbit), les funcions són divulgar, obrir fosses, inventariar morts i respondre a les demandes dels que pregunten pels seus avis desapareguts durant la guerra. Cada ens disposa dels preceptius càrrecs electes, directius, alts funcionaris i altres buròcrates. Crec que intenten ser equànimes, encara que no cal ser molt inquisitiu per descobrir, de nou, un biaix que respon a una interpretació tendenciosa de la contesa de 1936 a 1939 en què presenta a uns catalans democràtics i bons, perseguits per uns espanyols feixistes . La idea que la guerra civil va ser una guerra de "espanyols contra catalans" subjau aquí. M'expliquen que aviat inauguraran l'exposició "La repressió que no cessa". El títol, poc subtil, pretén aprofundir en la idea d'una Espanya distòpica que no ha sortit del franquisme i lliurada a la persecució de Catalunya. Qui sap si amb la pretensió d'esborrar els rastres del feixisme català, les pistes ens porten, per exemple, als fundadors d'Òmnium Cultural i el Palau de la Música. Les dades estan a l'abast de tothom.
Fa uns dies, el president autonòmic es va despatxar amb un tuit sobre la Divisió Nou, integrada per espanyols republicans exiliats el 1939 i que va participar en l’alliberament de París. Algun dia arribarà un assessor que assessori els polítics i li prohibeixi usar aquest Twitter que només agita espantalls. Va dir el president regional que Espanya va lluitar amb Hitler, i li va faltar ben poc per afirmar que els de la Novena divisió eren catalans, em temo. Mentre es confongui Espanya amb el franquisme i Catalunya amb la república aquí no s'aclarirà ningú, ni es treballarà per res de bo. Mentre s'identifiqui a Espanya amb un règim ia Catalunya amb un poble unit, alegre i combatiu, res anirà a millor, ni res afavorirà la memòria històrica de debò, la que compta d'on venim i qui som, per veure si algun dia ens vam reconciliar amb nosaltres mateixos, cosa que només es pot abordar des de la raó.
