Els còmics d’Astèrix comencen sempre amb aquesta introducció: “Estem a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret poblat per gals irreductibles resisteix encara i sempre l’invasor”. El mapa de la Unió Europea que han dibuixat les eleccions del passat 26 de maig permetria parafrasejar-la de la manera següent: “Estem a l’any 2019 després de Jesucrist. Tota Europa està ocupada pels conservadors, els xenòfobs, els populistes, els nacionalistes, els ultradretans... Tota? No! Un raconet poblat per ibèrics irreductibles resisteix encara i sempre l’invasor”.

Els 28 països que formen la Unió Europea –mentre no marxi el Regne Units- tenen diverses tonalitats del blau en els mapes del predomini polític a cada un d’ells. Més clar o més fosc en funció de si hi ha guanyat la dreta moderada o la més animal. Portugal i Espanya hi apareixen, però, pintades de color vermell. Els partits socialistes que lideren Antonio Costa i Pedro Sánchez han guanyat clarament les eleccions al Parlament europeu. Hi ha una petita taca vermella, també, enmig d’Europa. Són els Països Baixos, on els socialistes de Frans Timmermans han empatat en el primer lloc amb els liberals. Val a dir, però, que els socialistes holandesos comptaven amb l’avantatge que el seu candidat local també ho era a president de la Comissió Europea després de les eleccions. Si ho acaba sent serà, sobretot, gràcies als 29 eurodiputats ibèrics.

La família socialista europea mira cap al Sud per descobrir què tenen els seus col·legues espanyols i portuguesos per aconseguir un èxit que se’ls ha negat a ella. Els gals d’Astèrix i Obèlix resistien la pressió dels romans perquè tenien una poció màgica que els donava una força sobrenatural. Quan les legions romanes veien que se’ls acostaven els gals corrent desorganitzats però envalentits sortien escopetejats, temorosos dels seus cops i cosses.

A Costa i Sánchez no els ha calgut la poció del druida Panoràmix. La seva ha consistit en recuperar la vocació social tradicional del socialisme democràtic. Dir que l’austeritat no resol els problemes i necessitats de la gent i abocar-se en millorar el salari mínim, les pensions i els drets laborals i socials.

Mira si n’és de senzill!

Tot i que dona la sensació que Pedro Sánchez, com Obèlix, també va caure de petit en un calder i des d’aleshores va amb la floreta allà.

Que li duri!