Me’ls imagino en un estiuenc divendres de principis dels anys trenta, acaramel·lats en el banc més proper a la font de l’idíl·lic jardí madrileny, dissenyat pel restaurador, pintor i jardiner Xavier de Winthuysen, intercanviant-se poemes i amor platònic. El “racó” a on el poeta Antonio Machado quedava d’amagat amb la seva musa i darrer gran amor, la Guiomar –malnom de Pilar de Valderrama–, ara forma part del complex residencial dels presidents del govern espanyol –la Moncloa.
Noranta anys després, per motius prou diferents, els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra, passejaven l’altre dia també per aquells poètics jardins, i qui sap si es van asseure a on els il·lustres enamorats s’amanyagaven amb bells versos. Quin millor escenari per a una reconciliació…! Dubto que es recitessin poemes de Machado o de Valderrama, que també n’escrivia. Màxim, devien rememorar les trobades del poeta andalús i la seva mussa –amb un traguet de ratafia? Per aquells temps, Machado vivia a Segòvia, on feia classes, i viatjava els caps de setmana a la capital espanyola per estar amb la seva estimada i, com que ella estava casada, amagaven la seva casta relació en aquells jardins.
A veure si hi ha sort i algun efluvi poètic, conservat tot i el pas del temps en aquells jardins, ha contagiat els novells presidents i tots plegats sortim del ‘jardí’ en què ens han ficat. D’entrada, constatar que hi havia interès de les parts per agradar. Torra va acudir a la cita amb el dot: una ampolla de ratafia i dos llibres –’Aran, un país’ (Sánchez acostuma a escapar-se a la Vall d’Aran) i ‘Imago Cataloniae’, un compendi de mapes des de la Catalunya de l’Edat Mitjana. El licor casolà ha cridat poderosament l’atenció dels intèrprets de trobades presidencials. Entre altres especulacions, coincideixen a dir que la ‘ratafia’ procedeix de l’expressió llatina ‘rata fiat’, és a dir, ‘així sigui’, i servia per ratificar un acord verbal.
Doncs, “així sigui”. Més enllà de la foto, esperem que la trobada ratifiqui acords verbals. De moment, ha servit per despertar els instints més bàsics dels ‘hiperventilats’ d’un cantó i l’altre. A Sánchez l’acusen de “rendir-se” i a Torra de “traïdor”. I, total, del que se n’extreu de la primera reunió, l’idil·li no sembla haver passat dels prolegòmens. Però, ja se sap que quan un fa política, s’arrisca. Acostumats a Mariano Rajoy, que feia bona la frase del seu compatriota el dictador Franco: “Vostè faci com jo i no es posi en política”… ja quasi no recordàvem què és fer política.
Allà a on molts hi veuen enamorament sobtat, jo em decantaria per l’estratègia Tarradellas. Se n’ha parlat molt també. Resumida: l’any 1977, des de l’exili, Josep Tarradellas viatja a Moncloa per entrevistar-se amb el president Adolfo Suárez. La reunió surt fatal. Tarradellas proposa crear una mancomunitat a través de les diputacions que anomenaria Generalitat. Suárez diu que ni parlar-ne, i afegeix que no és un tema polític, sinó jurídic (no us sona?). Després, li acabaria etzibant la cèlebre frase: “Vostè no és ningú. Vostè és el que jo dic que és. Res més”. No menys cèlebre va ser la reacció posterior de Tarradellas, quan la premsa li va preguntar com havia anat: “Molt cordial i molt agradable” (no us sona?). Més que un Tarradellas, la reunió entre Sánchez i Torra va acabar sent-ne dos, perquè tant al primer com al segon els convenia desglaçar el gèlid conflicte i van acabar comprant el relat del ‘molt cordial i molt agradable’. Sigui com vulgui, ni Sánchez és Suárez, ni Torra és Tarradellas. Sabem com va acabar aquella història, veurem com acaba aquesta…
