La caiguda del cavall, o gairebé

Si s'ha de jutjar per diversos signes, Pablo Iglesias, secretari general de Podemos, sembla estar donant un gir a alguns dels seus plantejaments polítics. Queda per veure si aquest, diguem, aggiornamento serà assumit per la seva organització i familiars pròxims, si afectarà també qüestions més espinoses, com la territorial, i, sobretot, si no serà només flor d'un dia.

En els debats electorals televisats, Iglesias va citar no una, sinó repetides vegades, la Constitució per avalar les seves propostes fiscals, el dret al treball i a l'habitatge, i la necessitat de comptar amb unes pensions dignes. És a dir, va reconèixer i va posar en valor la Constitució vigent, la del 78, que fins no fa molt blasmava. Un text, fruit d'un pacte res menys que entre guanyadors i perdedors de la guerra del 1936, però en el qual es reconeixen els demòcrates que van lluitar contra Franco.

Per què aquesta tírria contra la Constitució i el que Podemos va batejar com a “règim del 78”? Per ignorància? Per interès polític? Per contaminació tardana de l'esquerranisme (entès com a malaltia infantil del comunisme) rampant des de la transició? Potser per una mica de tot això i una mica més? En tot cas, el resultat va ser una altra línia divisòria, no tant entre dreta i esquerra, sinó en la mateixa esquerra. I, per descomptat, combustible ideològic per al nacionalisme català que, encantat, va associar pejorativament la Constitució al franquisme, la monarquia i, esclar, Espanya.

En qualsevol cas, i com es ve repetint fins a la sacietat, la Constitució, com qualsevol altra llei, existeix per ser canviada, si així ho requereixen les circumstàncies i hi ha suficient consens per a fer-ho. En conseqüència, no és de rebut identificar la Constitució amb el règim del 78” o alguns dels seus aspectes més controvertits, per carregar-se-la.

Avatar de les coses, la tan blasmada Constitució del 78 resulta que inclou qüestions socials bastant més avançades que les del seu entorn europeu. Cosa que posa, entre altres coses, de manifest que ni Santiago Carrillo va ser tan traïdor com alguns sostenen, ni que els socialistes estaven tan venuts al capital, ni que les dretes, inclosa la procedent del franquisme, eren uns fatxes sense escrúpols.

40 anys després, és natural que algunes de les qüestions pactades en la Constitució reclamen canvis. I entre elles, sens dubte, la que destaca és la territorial. No només com a conseqüència de l'embolic català, encara que també, sinó perquè el model autonòmic ha tocat sostre. Qüestions com la flagrant contradicció entre descentralització de competències i la forma de finançar-les, la relació entre territoris i altres qüestions estan trucant amb urgència a la porta. I si aquesta s'obre serà en clau federal, per descomptat.

És aquí on li apreta la sabata al qui cau del cavall, i molt especialment als seus coreligionaris i amics catalans Posat a fer, què li hagués costat a Pablo Iglesias continuar citant la Constitució per a proposar una sortida a la qüestió territorial, i fins i tot declarar-se federalista? Perquè l'assumpte no rau en parlar de la pluralitat d'Espanya, en les llengües en què parlen els espanyols, en la nació de nacions i altres generalitats tan bensonants com les que va esmentar el secretari general de Podemos davant les càmeres, sinó a dir què és el que proposa Podemos per a sortir del mal pas, en concret. Cosa que, esclar, igual és demanar-li la lluna en un cove, donat el rendible que pot resultar l'ambigüitat calculada.

Cosa que els seus cosins catalans de Catalunya en Comú, ni això. Es proclamen sobiranistes, empatitzen amb les “entitats”, participen en el pseudo-referèndum de Puigdemont (com a mobilització) i, si fa falta, expulsen els socialistes del govern municipal de Barcelona, perquè formaven part del “Front Frankenstein”, en paraules de Xavier Domenech.

Vist el vist, acabarà Iglesias caient del cavall, com el seu homònim Pau de Tars en el seu camí cap a Damasc o, a mig fer-ho, serà arrossegat amb un peu en l'estrep? La resposta en pròxims capítols, i que sàpiga l’auditori que ja hi ha qui comença a titllar a Pablo Iglesias de l'Alexis Tsipras espanyol.

 

(Visited 27 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari