Es considera el primer patriota, la reencarnació de Pau Claris, del general Moragues, de Francesc Macià i de Lluís Companys, però és un frívol, un oportunista, un mentider i un covard. Còmodament instal·lat a la mansió de Waterloo, Carles Puigdemont intenta erigir-se en el líder suprem de Catalunya i dirigir el país amb el comandament a distància. Del seu magí han sortit la Crida i el Consell per la República, dos artefactes que tenen un punt en comú: ell i només ell és el cap indiscutible.
Qui és Carles Puigdemont? Què ha fet pel país? Quin és el seu full de serveis a Catalunya? Quan van maldades, sempre fuig. Ho va fer després del 27-O i ho va fer arran de l’Operació Garzón, quan alguns amics seus van ser acusats i torturats, en vigílies dels Jocs Olímpics del 1992, de pertànyer a Terra Lliure i ell va tocar el dos de Girona per emprendre un llarg viatge a l’estranger.
Mentre feia de promotor mediàtic i editor es va dedicar a viure, amb tota la cara, de les subvencions públiques del pujolisme corrupte. Per entendre el personatge, només cal fixar-nos en un detall: a l’hora de buscar un sostre, es va comprar un xalet al golf de Girona, a Sant Julià de Ramis, intentant jugar a la gran lliga dels potentats. I quan ha fugit per segona vegada, ha buscat una mansió burgesa en un barri residencial de Waterloo.
Amb tota la seva falsa humilitat i modèstia, li agrada viure com un paixà, però que el mantinguin. Ha endollat la seva dona, Marcela Topor, a la Xarxa Audiovisual Local (XAL) de la Diputació de Barcelona, on cobra un sou de 6.000 euros mensuals per fer un programa setmanal de televisió en llengua anglesa. D’aquesta manera, manté la família confortablement entretinguda, mentre ell juga a fer de salvapàtries des de Bèlgica, amb el ronyó cobert a compte de no se sap ben bé qui ni com (tot s’acaba sabent).
Carles Puigdemont passarà a la història per haver deixat tirats els seus companys del govern de la Generalitat, hores després de la falsa proclamació de la DUI al Parlament de Catalunya. I, el que és més greu, per haver frustrat les il·lusions dels catalans de bona fe que van creure que el somni de la independència ja s’havia fet realitat el 27-O.
El seu prestigi internacional és nul, malgrat que la raó oficial de la seva fugida precipitada a Brussel·les va ser estendre la complicitat a l’estranger amb la causa de la independència de Catalunya. En temps de Jordi Pujol, l’acció exterior de la Generalitat es va concretar amb el projecte Quatre motors d’Europa, que aplegava les regions de Rhône-Alpes, Llombardia, Baden-Württemburg i Catalunya. El president Pasqual Maragall va impulsar l’Euroregió Pirineus-Mediterrani, emparada per la Unió Europea, que establia fèrtils protocols de col·laboració institucional de Catalunya amb les illes Balears, l’Aragó, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus.
Amb Carles Puigdemont, la internacionalització de Catalunya ha quedat reduïda a puntuals aliances amb territoris que també invoquen el dret a l’autodeterminació, com les illes Feroe (50.000 habitants) o els canacs de Nova Caledònia (280.000 habitants). Ni tan sols Escòcia i Quebec, tradicionals referents del moviment nacionalista català, abonen la via unilateral que pregona l’oracle de Waterloo. Això sí, ha rebut l’adhesió d’outsiders i frikis, com el congressista nord-americà Dana Rohrabacher o el diputat finès Mikko Kärnä, que han perdut el seu escó a les últimes eleccions, a més de partits identitaris i xenòfobs, com el Vlaams Belang flamenc.
La Catalunya independentista i irredempta que representa Carles Puigdemont té les portes tancades a totes les cancelleries occidentals i ningú de la Comissió Europea vol saber-ne res. I això, malgrat les clamoroses i increïbles errades estratègiques del govern espanyol de Mariano Rajoy per afrontar la crisi política catalana després de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que ha acabat amb l’ignominiós empresonament dels principals líders independentistes.
Els últims invents de Carles Puigdemont, la Crida i el Consell per la República, serveixen d’imant per atreure un poti-poti de personatges excèntrics i hiperventilats que esperen la seva oportunitat per figurar i per “tocar” poder. De moment, algunes de les patums més excitades –com Lluís Llach, Antonio Baños, Àngels Martínez, Albano Dante-Fachín i Bea Talegón- ja han estat recompensades i fitxades per formar part de l’esotèric “Consell assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent” (sic), un ens apadrinat –seguint instruccions de Waterloo- pel mateix president nominal de la Generalitat, Quim Torra.
Malgrat tot el que ha passat en els últims sis anys, Catalunya és i continua sent un país seriós. Les patotxades protagonitzades per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra són un parèntesi forçat per la necessitat de tapar l’abominable corrupció del règim pujolista. Amb tots els respectes que mereix qualsevol persona, l’aventurerisme infantil de Carles Puigdemont és l’antítesi del que necessita una societat europea de 7,5 milions d’habitants i que genera un PIB de 225.000 milions d’euros.
Els catalans no ens hem tornat bojos. Només necessitem temps, democràcia i tranquil·litat per guarir les ferides i retrobar el fil perdut de la nostra història col·lectiva.
