Les xarxes socials -especialment, Facebook i Twitter- han canviat el paradigma de les comunicacions entre les persones, com mai abans havia passat en la història de la humanitat. Sota l’empara de l’anonimat o de les falses identitats, milers de haters es dediquen a abocar la seva bilis per comentar l’actualitat o escometre contra aquells que són o pensen de manera diferent. Com que es creuen impunes, amagats darrere del pseudònim que permeten i protegeixen les empreses que forneixen aquests serveis telemàtics, aquests malànimes profereixen insults o gravíssimes calúmnies que mai no gosarien dir en públic si haguessin de donar la cara.
Ja diuen que les lleis sempre van per darrere de la realitat, però és evident que les que hi ha no ens serveixen per tallar de soca-rel aquest fenomen que empastifa les xarxes socials i les ha convertides en altament verinoses i tòxiques. Com que internet facilita amagar els perfils en països remots, és molt difícil que el braç de la justícia i de la policia pugui arribar a identificar i a actuar contra molts d’aquests incitadors i propagadors de l’odi. El cas és especialment greu en els infants i adolescents, que sovint són víctimes de campanyes d’insídies que tenen per objectiu estigmatitzar-los per destruir la seva autoestima i els aboca a la depressió.
El procés independentista català ha coincidit amb l’eclosió de les xarxes socials i els seus actors s’han servit profusament de les noves tecnologies per difondre’l. La reacció que han provocat els secessionistes en els seus contrincants espanyolistes ha estat fulminant i, de manera inevitable, Facebook, Twitter, Whastsapp… s’han convertit en un camp de batalla on, uns i altres, es bescanvien tota mena d’invectives, en moltes ocasions altament feridores, i es desfermen campanyes que propugnen la demonització i anihilació de l’altre.
L’ús intensiu de les xarxes socials per provocar i insultar és l’expressió 2.0 del vell contenciós català, que, si anem al fons de la qüestió, arrenca de la insatisfacció provocada en una part de la població pel veredicte del Compromís de Casp… l’any 1412! Aquest antic sentiment de derrota i de frustració per la dissort del comte d’Urgell s’ha anat escolant al llarg dels segles i ha marcat el subconscient de generacions i generacions de catalans, amb cíclics esclats de resistència, derrota i repressió, com l’actual.
Vist en perspectiva, és patètic que persones formades i madures es desfoguin a través de Twitter i Facebook amb atacs corrosius i despietats contra els seus contrincants i que els comentaris més agressius mereixin l’aplaudiment i la multiplicació de la seva difusió. Hem conformat un ambient bèl·lic virtual que crea confusió i desesperança i, el que és pitjor, condiciona i oprimeix el debat polític.
La por al “què diran de mi a les xarxes” sembla que va ser determinant en la decisió del president pròfug Carles Puigdemont de no convocar eleccions aquell fatídic 26 d’octubre. Per culpa d’aquesta pressió invisible, el govern de la Generalitat, en aplicació de l’article 155 de la Constitució, va ser destituït i vuit consellers van ser enviats a la presó per la jutgessa Carmen Lamela.
Tot queda només en paraules, diuen els que justifiquen aquestes males pràctiques. La llibertat d’expressió no s’ha de coartar, afirmen els més combatius. Però el cert és que les xarxes instantànies contribueixen a crear i a inflar un clima de crispació que no ajuda en res a la solució dels problemes i dels conflictes, que necessiten temps i espai de negociació. Al contrari, eleven l’anècdota a categoria i l’exacerben amb mentides i violència dialèctica.
Aquesta setmana passada, el Tribunal Penal de La Haia ha condemnat a presó perpètua el general serbi Ratko Mladic, acusat de perpetrar les atrocitats de Srebrenica i Sarajevo durant la guerra dels Balcans. Iugoslàvia era un estat pròsper, culte i civilitzat quan va esclatar l’enfrontament interètnic que va destruir i esquarterar el seu territori i la seva gent. La llavor de l’odi, regada pels mitjans de comunicació, va arrelar i va provocar una esgarrifosa i abominable matança entre germans i veïns. Cal que no oblidem mai el drama balcànic: i això que aleshores no hi havia ni Facebook ni Twitter!
Les xarxes socials són plataformes per on l’odi circula i s’expandeix a gran velocitat. Controlar-les per desemmascarar i denunciar els qui transgredeixen les normes bàsiques de convivència col·lectiva és una qüestió de salut pública. La pau és el valor suprem de la civilització i tots els que la posin en perill –portin la bandera que portin- han de ser expulsats de les tribunes on es forja el debat públic.
La relació Catalunya/Espanya necessita reflexió, diàleg i debat pausat, no poca-soltes que disparen les seves fílies i fòbies a raig i contaminen la comunicació. Els independentistes han de superar la síndrome de l'”imperi medieval perdut” i els constitucionalistes han de modernitzar les encarcarades estructures de l’Estat perquè tothom s’hi trobi còmode. No és tan difícil recuperar la concòrdia si hi ha bona voluntat per ambdues parts.
