Diumenge 27 d'octubre. Després de la manifestació ens apropem a una de les poques llibreries obertes a la ciutat. Em compro L'adversari, d'Emmanuel Carrère, traducció al´castellà de Jaime Zulaika. No m'interessen gaire les novetats, ja que aquest títol es va publicar al 2000. Després, com que érem al Raval, vam acabar en un restaurant de barri, un vegetarià i amb molta solera.
No em tornen boig els vegetarians, però aquest és molt tranquil. Després de l'enrenou d'una manifestació, ve de gust la calma. Després de les hores al carrer sota el sol acerat d'octubre, la penombra del garito lliga d’allò més bé amb la tardor.
-Teníen reserva? -pregunta mecànicament la persona que ens atén.
Miro l'aforament: de la desena de taules de menjador, només hi ha una ocupada. No, li responc.
Mentre esperem, un cop asseguts, fullejo el llibre. En tinc prou amb el primer paràgraf per saber que he encertat, encara que coneixent altres obres de Carrère, ja sé que no m'arrisco. La prosa de Carrère em recorda a la de Javier Cercas encara que no sàpiga argumentar-ho. Poca estona després s'obre la porta i entra un matrimoni d’edat avançada. Per la seva conducta i per com són rebuts pel personal del restaurant infereixo que són clients assidus, possiblement veïns. Hi ha una familiaritat que em sembla rara quan sóc al centre de la ciutat, turistificada o gentrificada o com se li digui a aquesta desgràcia.
Ella, que té dificultats amb la mobilitat, li pregunta a la cambrera, amb una ganyota de preocupació, si creu que el dinar podria acabar malament, perquè avui hi ha una manifestació "d'aquells". La cambrera respon veloç i dreta que, "si aquells venen, aquí ens trobaran". És un desafiament que pretén transmetre seguretat a l'anciana temorosa. La conversa, se m’ha va oblidat dir-ho tot i que és innecessari, transcorre en català.
Parlo un català estàndard que deuen associar als del seu bàndol. Crec que alguna gent, posseïda per la propaganda del règim totalitari, dóna per descomptat que els que parlem en català som els bons, els seus, dels nostres. Crec que ni se'ls ocorre que podem ser catalanoparlants i partidaris de viure a Espanya, no nacionalistes. Déu meu. Ni els passa pel cap aquesta possibilitat, la més senzilla. En la resposta de la cambrera hi ha odi, desafiament a l'altre. El discurs de l'odi que transmet la propaganda nacionalista és un verí que destrueix la racionalitat, no només la convivència. El nacionalisme deshumanitza l'adversari (són els altres, com els zombis o els extraterrestres) i renuncia, aplaudit pel grup esvalotat, a una part d’allò que hi ha d’humà en nosaltres.
Estic temptat d’explicar-li a la cambrera que jo, amb el meu català estàndard, vinc de la manifestació d'aquells, que jo sóc un espanyol que parla català, una de les llengües d'Espanya. Les ganes d’explicar-l’hi em pugen per les meves venes durant uns segons, i durant aquest temps penso com seria la millor manera de fer-ho, la més assertiva, la més democràtica. És inútil: no la trobaré. I sé molt bé com acabarà el meu debat intern. Acabaré escrivint-ho més tard, aquesta serà la meva solució, ho sé perquè em conec. Cadascú ha nascut per al que ha nascut.
Un parell d'hores abans, a la manifestació, he estat temptat de sumar-me als crits de "Puigdemont a la presó" que deixaven anar al meu voltant. No ho he fet. No perquè no ho comparteixi, ja que crec que el senyor Puigdemont hauria seure davant del jutge i donar-nos explicacions a tots, com el servidor públic que va ser abans d'optar per ser un fugat de la justícia gens heroic ni romàntic. No ho he fet perquè crec que cal deixar que la justícia actuï, i no exigir veredictes ni sentències prèvies.
Per fi vam acabar de dinar, vam pagar i vam marxar. Ens acomiadem de la cambrera que encoratja a l'odi. Ens espera una hora de camí fins als nostres pisos en una ciutat empobrida del cinturó metropolità.
Quant vaig arribar, vaig escriure això. Després em vaig posar música de Bach de fons, mentre llegia a Carrère. Els dos junts (Carrère i Bach) em reconforten amb la seva idea d’allò humà que mai consentirà les cotilles nacionalistes, les trucades de l'odi, sirenes ansioses per enfonsar-nos en l'abisme. El nacionalisme és la mort.
