Hi ha coses que no poden ser i, a més, són impossibles. Una d’elles és l’anunciat retorn d’Artur Mas a la primera línia política, un cop acabi, el febrer de l’any vinent, la seva condemna d’inhabilitació per l’organització de la consulta no referendària del 9 de novembre del 2014.

Artur Mas està cremat i socarrimat. I no perquè ho digui la CUP, que l’any 2016 va decidir barrar la seva reelecció com a president de la Generalitat i llençar-lo a “la paperera de la història”. La seva trajectòria vital, professional i política està estretament vinculada al nucli dur de la màfia pujolista. Recordem que, abans de fer el salt a la cúpula de la Generalitat, va ser fitxat per la família Prenafeta perquè dirigís l’expansió del seu grup empresarial Tipel, que va acabar en la més absoluta ruïna.

L’agenda judicial relacionada amb Catalunya no s’acaba amb la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets de la tardor del 2017. En l’horitzó hi ha dos judicis més que tindran un impacte tremebund sobre l’opinió pública catalana: el de la família Pujol, acusada de corrupció i d’evasió fiscal; i el del 3%, de finançament il·legal de Convergència a través del cobrament de comissions a les empreses adjudicatàries de la Generalitat.

Encara que no tinguin data d’obertura de judici oral –actualment, s’està finalitzant la seva fase d’instrucció- aquests dos sumaris són demolidors per l’espai processista i, en especial, pel món convergent (es digui com es digui). Veure tota la família Pujol –amb l’excepció de l’Oriol, que ja ha estat condemnat pel cas de les ITV- asseguda al banc dels acusats de l’Audiència Nacional serà un cop duríssim pel moviment nacionalista que ells, millor que ningú, han encarnat en les últimes dècades.

Quelcom semblant passarà amb el judici del 3%. En aquest cas, dos estretíssims col·laboradors d’Artur Mas a Convergència, els extresorers del partit, Andreu Viloca i Daniel Osàcar –condemnat pel cas del Palau de la Música-, seran jutjats en companyia de destacats empresaris de la claca pujolista, amb els Sumarroca al capdavant.

La justícia és lenta, però implacable. I tot arriba. No podem analitzar el futur de Catalunya sense tenir molt present que en el calendari hi haurà, tard o d’hora, la celebració d’aquests dos importants judicis, que afecten directament Artur Mas. Encara que ell no hi figuri com a imputat de manera formal, és obvi que el toquen i el qüestionen de ple.

No endebades, Artur Mas sempre va ser considerat com el vuitè fill del matrimoni Pujol i ha estat i és, des del 2003, la corretja de transmissió entre els designis del patriarca de la nissaga i el partit (o el que en resta). Encara que l’escàndol del 3% es remunta a fa més de 30 anys, els fets que ara investiga l’Audiència Nacional afecten l’etapa en què Artur Mas va ser el secretari general i president del partit.

En aquest horitzó, el pretès retorn d’Artur Mas a l’arena política és una insensatesa i un error colossal per part seva i dels qui ho promouen entre bambolines. Hi ha una Catalunya abans i després del 25 de juliol de l’any 2014, quan Jordi Pujol va emetre un comunicat on confessava la història dels diners amagats a l’estranger pel seu pare Florenci. Aquest és el break que ho ha trencat tot, més que no l’1-O.

Aviat farà cinc anys d’aquell dia D. En aquest període, Catalunya ha implosionat i ha quedat reduïda a cendres. La Generalitat és un decorat de cartó pedra i el president Quim Torra, un espantaocells. Els líders processistes estan a la presó (a parer meu, injustament), Carles Puigdemont resideix provisionalment a Waterloo (fins que la sentència del Tribunal Suprem avali una euroordre per demanar la seva extradició) i l’independentisme està en via morta, fragmentat i dividit.

Pretendre que, en aquest escenari dantesc i apocalíptic, Artur Mas pot aportar una solució per sortir de l’atzucac és una broma de molt mal gust. Ell està en l’arrel del problema: va creure que jugant la carta independentista, l’Estat s’arrugaria i arxivaria la imputació d’Oriol Pujol, el príncep hereu de la dinastia, pel cas de les ITV i que, d’aquesta manera, podria acabar regnant a la Generalitat. Es va intentar repetir l’estratègia que havia funcionat, trenta anys enrere, amb la imputació de Jordi Pujol per la fallida de Banca Catalana. Però Mariano Rajoy no va fer com Felipe González.

Els dos judicis que hi ha en agenda –el de la família Pujol i el del 3%- són d’una gran transcendència política i emocional. Al meu entendre, més que no el de l’1-O al Tribunal Suprem que acabem de veure i viure en directe. La situació és, objectivament, desesperada. A més, el rei Joan Carles I, la baula feble de l’entramat del poder de l’Estat, ja va abdicar, a desgrat, fa cinc anys i no serveix de res fer pressió sobre la Zarzuela.

Posar Artur Mas per afrontar els moments crítics que tornarem a passar és una idea de bomber. De bomber piròman. Catalunya ha de renéixer i, per això, necessita passar pàgina i canviar de xip. Qui serà el messies de la Nova Catalunya?