L’hora de la reconciliació

Per invitació del bon amic Jacint Soler Padró  -empresonat durant el franquisme per defensar l’ensenyament del català- i en companyia del gran europeista Francesc Granell i de l’economista Ferran Brunet, he participat en la presentació pública, al Col·legi de Periodistes, del Manifest per la Reconciliació, que passo a reproduir.

Els sotasignants, convençuts que l’actual situació a Catalunya i la divisió existent entre els catalans ens debilita a tots i per tant debilita Catalunya, expressen el següent:

* Que cal buscar fórmules d’entesa mínimes que permetin establir un diàleg entre tots els catalans a fi de superar les desavinences existents.

* Que per ara no hi ha fórmules màgiques que ens permetin parlar de com ha de ser el final d’unes propostes d’entesa. Però malgrat això cal començar a treballar i parlar amb tothom tractant de cercar la conciliació i la concòrdia.

* Si estimem Catalunya, i tots l’estimem, no ens podem permetre donar una imatge de confrontació i separació entre catalans.

* La tasca és urgent. Hem perdut ja molt de temps, però cal començar a teixir relacions i complicitats que ens portin a que un dia Catalunya s’afanyi i treballi com un sol poble. Per tornar a ser una terra respectada i forta, una terra que inclogui a tothom.

* Ja sabem que la tasca serà difícil i llarga. Però cal tenir la voluntat i la perseverança d’acostar voluntats i anhels. Nosaltres volem començar a fer-ho. Ara. I ens obrim a tots els que tinguin aquest neguit i aquest desig. Perquè, cregueu, val la pena. Per nosaltres, pels nostres avantpassats i pels que vindran.

Per una Catalunya de tots i per a tots”

Entrem al període de vacances amb la situació política molt degradada. El Parlament ha suspès les sessions plenàries fins al pròxim mes d’octubre per la gravíssima crisi de confiança existent entre els partits de la majoria, Junts x Catalunya i ERC.

Hi ha la temptació, en una part residual però molt activa de l’independentisme (els hiperventilats que envolten l’expresident Carles Puigdemont), de posar en pràctica la tesi de “com pitjor, millor” i deixar que els nou presos pels fets de la passada tardor es podreixen en vida. Tots els catalans de bona voluntat -que som la immensa majoria- voldríem que s’acabés aquesta farsa i que els presos i desplaçats puguin tornar ben aviat amb llurs famílies.

Ho vaig expressar en la presentació del Manifest per la Reconciliació: gairebé sense cap parèntesi, a Catalunya hem  viscut i patit, després del tràgic i corrupte règim franquista (1939-1975), el poderós i corrupte règim pujolista (1980-2003, més l’afegitó 2010-18).

Desmuntar un règim -el que sigui- que ha durat dècades sempre resulta llarg i traumàtic i aquest és el procés  en el qual estem immersos i que en el cas de pujolisme, i així ho espero, ja arriba a la seva fi. Quan se’n va el “líder suprem” sempre queden les xarxes clientelars –empresarials, polítiques, funcionarials, mediàtiques i socials-, que es resisteixen a desaparèixer. Això és el que ha passat a Catalunya en els últims 15 anys: la dura i penosa deconstrucció, maó a maó, del règim pujolista.

En aquest sentit, la figura de Carles Puigdemont –i la del seu escolanet Quim Torra– és l’últim residu d’aquest règim que, malgrat tot, es nega a admetre l’evidència que el seu temps ha passat i s’ha acabat. Tots els analistes coincideixen que la inflamació sobiranista dels últims anys obeeix al transvasament en massa dels antics seguidors i votants de Jordi Pujol al camp independentista, seguint les consignes d’Artur Mas.

Es tracta de l’última maniobra, a la desesperada, de les xarxes clientelars del pujolisme per no perdre els privilegis acumulats durant dècades. Han jugat amb la bona fe de la gent i, gràcies al seu potent aparell mediàtic –que sempre han controlat a base de generoses subvencions- han aconseguit, de manera molt precària, mantenir les seves poltrones a la Generalitat. Però els independentistes “pota negra”, els que, procedents del vell PSAN, s’han incrustat a ERC i a la CUP, ja els han vist el llautó i han decidit acabar amb aquesta tragicomèdia. En això estem.

De la mateixa manera que a Espanya vam sortir i superar el franquisme amb un gran esforç de reconciliació que es va sintetitzar en la Constitució del 1978, a Catalunya hem de fer el mateix després de la caiguda del règim pujolista: independentistes i no independentistes hem de treballar plegats per trobar la fórmula que ens permeti conviure i avançar fructíferament, pel bé tots i de les generacions que ens vénen al darrere.

Aquest és el sentit que dono al Manifest per la Reconciliació que he signat i que, al meu entendre, té dues columnes que caldrà esculpir amb intel·ligència, diàleg, negociació i esperit constructiu: un nou Estatut que tanqui les ferides obertes amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i una nova Constitució que posi al dia l’evolució de la societat espanyola des del 1978 i reculli explícitament la voluntat de “ser” de Catalunya.

La desprestigiada classe política, espanyola i catalana, té l’oportunitat de regenerar-se i de justificar els esplèndids sous que cobren. Tenen molta feina per fer en benefici de tots i cal exigir que s’hi deixin la pell.       

 

(Visited 55 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari