Més enllà de la cèlebre pintura “L’étreinte” (L’abraçada), aquest gest afectuós o salutació cordial, que consisteix a estrènyer amb els braços l’interlocutor, és un dels temes clau de l'obra del pintor malagueny Pablo Picasso. No és però fins a l’any 2000 que a algú, en aquest cas el seu propi fill, Claude, li presta atenció. Una exposició d’abraçades picassianes a Berlín en dona fe. L’abraçada ha estat sempre una cerimònia cabdal en la història de la humanitat. D’ella se n’han fet quadres més enllà dels de Picasso, però i també altres mostres artístiques. Una abraçada sincera produeix oxitocina, l'hormona de l'amor, que té molts beneficis per a la nostra salut física i mental. Així, quan una abraçada dura 20 segons o més, es produeix un efecte terapèutic sobre el cos i la ment, o això diuen. Va ser a la plaça Union Square de Nova York que vaig veure per primera vegada algú amb un cartell que deia “free hugs” (abraçades gratuïtes). Després vaig saber que hi ha un moviment internacional que promulga els beneficis de l’encaixada. Fins i tot hi ha un festival d’abraçades i el 21 de gener és el dia internacional de les abraçades. L’últim de les teràpies per reduir l’estrès és abraçar arbres o vaques...

Més enllà dels seus poders curatius, hi ha episodis històrics d’abraçades que han suposat la reconciliació de bàndols enfrontats. Per exemple, el 29 d'agost de 1839, dos homes que anaven a cavall es van fer una abraçada en unes terres pròximes al municipi guipuscoà de Bergara. Eren el general liberal Espartero i el seu homòleg carlista Maroto, i amb aquell gest segellaven el final d'una guerra civil entre els partidaris de la reina Isabel II i l'infant Carles, pretendent al tron, que havia durat set anys i amenaçava de destrossar el país. A aquella reconciliació se la coneix com l’abraçada de Bergara. També trobem abraçades més contemporànies, com la que li va fer el Papa Francesc al patriarca  de l’Església ortodoxa russa Kiril. Una abraçada en una petita sala de l’aeroport de l’Havana que trencava amb mil anys d’enemistat.

Els catalans també tenim la nostra abraçada per a la posteritat. Una polèmica encaixada entre el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, i el dirigent de la CUP, David Fernàndez, el 9 de novembre de 2014, quan es van trobar al Centre de Recollida d’Informació de la consulta del 9-N. Una abraçada entre antagònics que va alçar molta polseguera.

Aquesta setmana sumem una altra abraçada històrica. En aquest cas, entre el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias. Una abraçada tocatardana que, això no obstant, segella un preacord de govern de coalició progressista, el primer des de la República i, suposadament, la reconciliació de dos líders habitualment a mata-degolla. Veurem, però, si el gest era autèntic o es tractava de l’abraçada de l’os, aquella que amaga una trampa. Només cal recordar amb l’ímpetu que Obèlix -l’amic d’Astèrix- abraçava els seus adversaris romans, fins que els destrossava les costelles. Ho podem deduir, però encara és aviat per jutjar si l’abraçada va de debò o si, altrament, amaga dobles intencionalitats...