En un diàleg amb Josep Ramoneda al Quadern en català del diari El País a l’any 2012, Ferran Mascarell, que uns mesos abans havia estat a punt de ser candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, deia molt oportunament (per a la seva carrera política en aquell moment) que el PSC era un partit zombie. El seu company de diàleg li seguia la corda afirmant que l’independentisme era l’únic projecte polític de Catalunya, i venia a dir que era un projecte obert i de futur. Quan es diuen aquestes coses crec que es fa amb un triple objectiu: per descriure el que es creu que és una situació real; per expressar un desig barrejat d’aposta o pronòstic perquè les coses siguin d’aquesta manera; i per situar-se personalment en un context social determinat. El tercer objectiu em sembla respectable, tot i que jo prefereixo les persones que mantenen una certa coherència moral i ideològica al llarg de la seva trajectòria. El segon també, tot i que la part de pronòstic que té corre el risc de poder ser avaluada en el futur, i un en pot sortir malparat. El primer objectiu es pot avaluar directament: en aquest cas, el PSC tot i estar en declivi en aquella època, no havia mort (per ser zombie, s’ha de ser un mort).

Com a descripció en aquell moment, regular; però com a pronòstic, fatal. Resulta que el PSC set anys després ha obtingut el 23% dels vots en unes eleccions generals, i dos candidats seus estan a punt de ser presidents del Congrés i del Senat, mentre que Mascarell avui va de número 4 a la candidatura que ocupa com a màxim el quart lloc entre les preferències de la ciutadania de Barcelona, segons les enquestes municipals a l’hora d’escriure aquest article. Crec que no serà alcalde. Respecte al projecte únic, obert i de futur, les coses certament han anat en una direcció ben diferent, oi Pep?

Un candidat actual a l’alcaldia de Barcelona, que va ser durant més de 30 anys del PSC, i, per tant, acusat de donar suport al GAL i de ser culpable d’enterrar Lasa i Zabala en calç viva, ara diu que els seus ex companys de partit formen part de la repressió de l’Estat.  El pobre s’ha fet gran vivint en la bronca permanent. Tothom té dret a envellir com vulgui. Podia haver-se fet gran com en Raimon Obiols, vivint mig a l’ombra, cedint el pas a noves generacions i orgullós d’una vida compartida sent fidel a unes idees sense ser acrític amb els qui les representen. Però aquest candidat que dèiem s’ha fet gran d’una altra manera, sobre-actuant en el seu suport al projecte que encapçalen Torra i Puigdemont per poder ser competitiu en la subhasta independentista, no fós cas que algú es pensés que li queda alguna cosa, algun valor,  de les seves llargues dècades federalistes, quan era molt dur, per exemple, contra les posicions d’ERC, el seu actual partit.

En les memòries de Raimon Obiols s’explica que aquest candidat avui independentista a l’alcaldia de Barcelona, en les divisions internes que van sacsejar el PSC a la dècada dels anys noranta, es va posicionar clarament al costat de l’aparell del partit, tot argumentant que la línia política i estratègica d’aquest li semblava molt bé, amb l’únic matís que havia de seguir fent el mateix, però “citius, altius, fortius”.

La fòbia al PSC és un corrent social força estès i transversal, encara que per sort no majoritari. També afecta a la dreta espanyola, que creu que el socialisme català no és més que una crossa de l’independentisme. Així mateix ha afectat a alguns sectors, avui minoritaris, del socialisme espanyol.

Els sectors de la dreta espanyola i de l’independentisme català que s’han oposat a Iceta com president del Senat (malgrat l’opinió en contra dels nacionalistes bascos i dels independentistes catalans més moderats) no ho han fet com han dit alguns per una raó protocol·lària, sinó perquè el PSC molesta. El nacionalisme català es vol entendre amb el PSOE, o amb el PP, però el PSC li molesta. El mateix Senat que el Maragall bo va voler portar a Barcelona ara tindrà un president federalista català, sigui Miquel Iceta o Manuel Cruz, amb el suport d'una majoria dels senadors espanyols, malgrat que els independentistes que es tenen ben apresa la lliçó segueixen dient que no hi ha federalistes més enllà de l’Ebre.

Per acabar de guanyar punts amb la parròquia més hiperventilada de l’independentisme, que es deu preguntar per què cal recórrer a la pedrera del GAL per guanyar eleccions, als ex socialistes que avui estan en candidatures independentistes només els falta cridar ben fort: “Collboni, borratxo!