Aquest diumenge, surto de casa per anar a esmorzar. Són les 9 del matí i em topo amb un munt de cartrons sota els quals se suposa que dorm algú. Uns metres més enllà hi ha una tenda de campanya blava, en forma d’iglú, de la qual en surt un home que es prepara per desmuntar-la i per anar a buscar ferralla o el que sigui amb un carro de la compra de supermercat que ja té mig ple. Hi ha gent que viu així a Europa. Molta gent. Cada cop sembla que n’hi ha més.
Aquesta forma de viure és part del ‘estil de vida europeu’. La nova presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, no deuria pensar en les persones que viuen així quan va posar el nom de ‘Protecció de l’estil de vida europeu’ a la vicepresidència del seu equip encarregada de tractar temes com l’emigració, la seguretat, l’educació, la cultura, la joventut i els drets socials. El càrrec recau en Margaritis Schinas, que havia estat portaveu del president sortint, Jean-Claude Juncker. Després de les moltes queixes que ha rebut per la seva referència a l’estil de vida europeu, von der Leyen ha anunciat que rebatejarà aquesta vicepresidència. Fins i tot, el propi Juncker ho va trobar desencertat.
A Europa hi conviuen diversos estils i nivells de vida. Hi ha unes bases comunes, de respecte als drets humans fonamentals, la democràcia i la promoció de l’estat del benestar (a vegades més teòriques que reals), però que no són exclusives dels països que formen la CE. De qui cal ‘protegir’ aquest ‘estil de vida europeu’? Dels immigrants? Pel que hem vist els darrers anys la defensa dels drets humans i de la societat del benestar la posen en qüestió alguns dirigents europeus. Cito l’italià Matteo Salvini i l’hongarès Viktor Orban, però n’hi ha una colla més. Quan va esclatar la crisi financera el 2017 i el 2018, alguns països europeus hauríem necessitat que ens ‘protegissin’ de les decisions polítiques que prenien a Brussel·les els representants d’aquest ‘estil de vida’.
El nostre 'estil de vida europeu’ està farcit de defectes i injustícies que cal corregir. No l’hem de protegir sinó millorar-lo i escampar els seus beneficis a tots els que viuen a Europa -amb una llar en condicions o dormint al carrer- i els que volen venir a fer-ho. Ningú no ha dit que sigui una empresa fàcil. Però tancar-nos dins la nostra closca és la pitjor solució de totes. I la més incompatible amb la defensa dels drets humans que diem que és fonamental en la nostra forma d’entendre la vida i la política.
