El dilluns no és dia de fer bromes. Tornes a la feina després del sospir del cap de setmana i una no està per a romanços. Tanmateix, si aquest dilluns ha estat especialment funest en algun lloc, aquest ha estat el consistori barceloní després dels amargs resultats de diumenge passat. Un silenci sepulcral inunda els passadissos de Sant Jaume banda mar, portes tancades i reunions interminables de càrrecs de confiança que perdran la feina en breu, ulls inflats d’haver plorat per una derrota anunciada i cares d’estupefacció que reflecteixen els estralls d’una esgotadora campanya i l’emprenyada per la traïció de Nou Barris, un districte molt mimat pels Comuns. Entenc el disgust perquè no pots exigir a gent que creu en els miracles que reconegui que si fa quatre anys va guanyar de forma inesperada va ser pel vot prestat.
És el que té l’endemà d’unes eleccions que has perdut. Toca llepar-se les ferides. També toca fer autocrítica perquè no tota la culpa la tenen l’efecte Sánchez i la desmemòria de l’electorat desagraït. Que la fAda Colau hagi perdut suports en els barris populars i que el PSC hagi recuperat el feu de Nou Barris no és una casualitat. La seva desconcertant equidistància respecte al sobiranisme i el seu posicionament contra l’empresonament dels responsables intel·lectuals de l’1-O bé podrien haver estat dues de les raons que expliquen el canvi de vot. També hi ha altres causes possibles com la decepció que han generat els Comuns en alguns col·lectius, la falta d’experiència i la poca cintura política per arribar a pactes amb l’oposició.
Malgrat tot, seguiré defensant que de tots els alcaldables barcelonins que han concorregut a les eleccions d’aquest 26-M, la fAda Colau era la millor candidata. Tanmateix, el tsunami del 15-M ja fa temps que va passar i al seu darrere ha deixat un rastre de descomposició i lluites caïnites en l’univers podemita a nivell de l’Estat que l’han acabada esquitxant, potser injustament. I si a Barcelona ha guanyat ERCnest Maragall per la mínima no ha estat ni perquè sigui un bon cap de cartell, ni perquè tingui un bon programa per a la ciutat, ni perquè tingui clar quina serà la seva parella de ball. Ha guanyat perquè la conjuntura política és la que mana i l’importa un rave que l’alcalde sigui incapaç d’anar en bicicleta o hagi fet una campanya electoral penosa.
Si serveix de consol, és important esmentar que els republicans tenen 10 regidors i que amb aquest número difícilment es pot governar una ciutat, així que els desitjo molta sort en l’empresa de trobar un soci disposat a comprar maragallades. Recordar també que no tot han estat alegries en l’univers independentista: els convergents tunejats s’han quedat amb un pam de nas malgrat l’holograma de Joaquim Forn i els cupaires i el marcià Graupera, amb dos. L’estratègia d’ERC de presentar-se per separat als comicis per arreplegar més vot ha fet figa i, ja que vivim temps surrealistes, fins i tot podria passar el que va avançar Maragall fa uns dies en una entrevista referint-se a Colau: que el candidat més votat no sigui l’alcalde.
Venen dies de fer mudança, d’acomiadar-se de regidors que no repetiran i d’acomiadar assessors. També venen dies intensos de trucades discretes i de reunions secretes i de negociacions a contrarellotge per convèncer algú de les capacitats mentals i físiques del futur alcalde. Perquè si fer dues campanyes electorals seguides ha estat esgotador, les setmanes posteriors poden ser mortals. Jo, que sóc una frívola, prefereixo fixar-me en el nou ajuntament que es constituirà el 15 de juny. Trobaré a faltar alguns personatges irrepetibles, però estic segura que el nou consistori no em decebrà. Serà una olla de grills amb un exprimer ministre francès, un exalcalde de l’Hospitalet, tres exconsellers, un pres en forma d’holograma i una exalcaldessa de Barcelona.
Per acabar, ignoro si ser regidor és compatible amb ser vicepresident de Focus. Si és així, proposo que Pedro Sánchez nomeni ministre Jaume Collboni, Laia Bonet i Ada Colau governin plegades en amorosa harmonia i Xavier Marcé sigui regidor de Cultura.
