El president Carles Puigdemont s’ha convertit en un malson per l’establishment espanyol. Sabedors que Oriol Junqueras està engarjolat i a mercè dels designis del Tribunal Suprem, el gran problema per l’Estat és un exiliat a Bèlgica que té una mica més d’enginy que els mariscals de Napoleó, que li van fer perdre la batalla de Waterloo. Puigdemont es presentarà com a cap de llista de Junts per Catalunya a les eleccions a l’Eurocambra i tornarà a situar el debat sobre el seu suposat acte de rebel·lia a l’agenda política espanyola. El perquè d’aquesta decisió i les seves conseqüències té diversos nivells d’anàlisi, i fora poc assenyat si només radiografiem l’actualitat pel broc gros.
De manera poc acurada es podria llegir, exclusivament, el pas endavant de Puigdemont com un cop de puny sobre la taula al messianisme capellenesc de Junqueras, que des de la presó s’ha convertit en l’únic referent d’ERC. Certament, un i altre a les urnes dirimeixen les diferències substancials que van tenir durant els fets d’octubre de 2017. Tothom observa astorat com hi ha dos hiperlideratges que no poden conviure en un mateix ecosistema, per molt que el president legítim segur que oferirà fins a l’últim minut ser el segon d’una llista unitària sabedor que Esquerra mai l’acceptarà per l’ànsia de consumar el canvi d’hegemonia a Catalunya. La primera conclusió, per tant, és aquesta: la lluita pel control de l’hegemonia política a Catalunya, entre Esquerra i l’espai post-convergent, és una constant des que va començar el procés. En aquest sentit, malgrat la utopia de la unitat, és evident que només fent esforços per aconseguir-la s’arribarà a un momentum per a fer la República.
Furgant una mica més, però, cal entendre que Puigdemont lidera un canvi ideològic en l’espai post-convergent. Ell és causa i conseqüència a la vegada d’un viratge de l’antic votant convergent cap a un independentisme desacomplexat de base municipalista. Capil·larment, durant la campanya electoral (també municipal) veurem com el president és el santcristo gros que trauran molts candidats locals per a legitimar-se davant d’un electorat que s’ha posat l’ideal de la independència com un objectiu vital. Els mal dits moderats han caigut de les llistes electorals (potser, fins i tot de males maneres) i el control ferri que el puigdemontisme ha aconseguit de l’actual espai post-convergent (PDECat, La Crida i Junts per Catalunya) no serà discutit públicament –sigui perquè hi ha qui puja sempre al carro guanyador, sigui perquè s’ha abraçat la seva proposta del “referèndum o referèndum”–.
Però, crec que també és bo situar en l’anàlisi la perspectiva psicològica d’un President que, injustament portat a l’exili però legitimat per la justícia internacional (alemanya i belga), demana ser rebut novament a casa seva. El President i el seu equip d’advocats saben que la LOREG té escletxes a l’hora de determinar com un candidat s’incorpora com a representant de ple dret al Parlament. Per fer-ho ha de complir tres condicions (l’acatament de la Constitució, complir el règim d’incompatibilitats i recollir les credencials), però la llei demana –com explica el constitucionalista Pérez-Moneo (UB)– “una interpretació restrictiva però no fonamentalista” atès que per sobre d’aquesta hi ha dos drets fonamentals en joc: el dret a ser elegit i el dret a elegir dels ciutadans. Per tant, molt em temo que la Junta Electoral Central, que és qui acabarà remetent la llista d’electes que hagin acatat la Carta Magna al Parlament Europeu, tindrà un problema difícil de resoldre –i de ben segur, no pas a Espanya– si Puigdemont té vots per asseure’s a l’escó. El President situa, novament, la judicialització de la política espanyola en l’escenari internacional.
“La globalització ha tornat obsolet el concepte de sobirania política”, conclou el filòsof Daniel Inneranity. El projecte de construcció europea no es pot entendre sense aquesta imposició, per part de l’esquelet comunitari, de determinades normes i regles de joc que trenquen el concepte de sobirania nacional. Aquesta és la clau del moviment de Puigdemont, perquè malgrat que tothom es refugiï en el com s’ha interpretat la llei tradicionalment sempre et pot arribar algun astut que trobi escletxes per trencar la tradició. I, desgraciadament pel deep state espanyol, a Waterloo s’hi exilia un enginyós polític. I periodista, no ho oblidem.
