Enmig del soroll mediàtic que ha desfermat el patètic adéu d’ETA, la demanda de perdó dels bisbes bascos per les seves confeses complicitats amb aquesta ha passat d’amagatotis. No obstant això, l’assumpte resulta altament significatiu, no només pel fet gairebé inèdit que l’Església catòlica demani perdó sinó, sobretot, perquè posa de manifest la seva connivència amb el nacionalisme, més enllà del normal. Quelcom que segueix passant, per exemple, a Catalunya.
És sabuda la tirada del catolicisme per la política i és gairebé un tòpic la seva imbricació amb els nacionalismes. Polònia, per exemple, no s’entén sense el monestir de la Verge Negra de Częstochowa (com la de Montserrat, per cert), la més venerada relíquia del país i un dels seus símbols nacionals. Pàtria del “papa del mil·lenni”, Joan Pau II, Polònia segueix considerant-se un baluard contra la secularització d’Occident i la “propagació” de l’Islam. Sense tallar-se un pèl, el govern ultradretà del PiS augmenta les subvencions estatals a l’Església, promou l’educació religiosa, prohibeix la píndola del dia després, etc. El jesuïta progressista Stanislaw Obirek resumeix clarament aquest panorama quan afirma que “la situació política que tenim avui a Polònia es deu al servilisme de tots els partits polítics cap a l’Església“.
El catolicisme a Irlanda és, tanmateix, tot un exemple de contuberni entre religió i pàtria. Símbols nacionals com el trèvol, la creu cèltica o la Festa de Sant Patrici són típicament catòlics. Després d’una prohibició de 60 anys, fins al 1995 no va ser legalitzat el divorci a Irlanda i ara s’ha votat sobre l’avortament. Quan els nacionalistes irlandesos, en plena primera guerra mundial, van estrenar la seva bandera tricolor i van proclamar la República, ho van fer en “nom de Déu”.
A Espanya, no anem en tot això molt enrere. El protagonisme adquirit per l’Església catòlica en la Guerra d’Independència (era aleshores l’única institució amb cobertura plena en tot el territori) va ser el combustible que va fer cremar les posteriors guerres carlistes. La relació indissoluble entre la divinitat i el poder polític es va concretar aleshores en allò de “Déu, Pàtria i Rei”, que va desembocar en la infàmia del nacional-catolicisme franquista. Mentrestant, els catolicismes perifèrics del País Basc i Catalunya se les apanyaven amb els seus respectius nacionalismes, fins a límits estrambòtics. “Nosaltres per a Euskadi i Euskadi per a Déu”, va proclamar Sabino Arana. Torras i Bages va dir que “Catalunya i l’Església són dues coses en el passat de la nostra terra que és impossible separar“.
Així les coses, poc té res d’estrany que fossin els clergues, sense embuts, directament, els qui organitzessin les partides armades carlistes i, un segle després, donessin suport a ETA. No només moral, esclar, sinó logístic, econòmic i social. Això sí, amb discreció. Com es correspon amb la seva immensa experiència adquirida al llarg dels seus 2000 anys d’història. I ara, quatre hores després que ETA anunciés la seva missa de sortida, es despengen els bisbes demanant perdó per les seves “complicitats”, sense especificar quines van ser, sense advertir sobre els mals que va implicar la seva jugada i sense dir què faran per guarir les ferides.
I a Catalunya, amb les seves peculiaritats, es repeteix la pel·lícula. “Moguts pels valors evangèlics i humanístics” i “empesos per l’amor sincer al poble que volem servir”, 300 capellans i frares catalans cridaven a votar l’1-O. “El dret a decidir dels pobles està per sobre de la unitat d’Espanya”, ha dit el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Al costat d’ell, Joan-Enric Vives, arquebisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Girona, Francesc Pardo, s’han pronunciat en termes similars. Colla a la qual se sol sumar l’exbisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. Desenes de banderes en els campanars de les esglésies, proclames nacionalistes des del santa sanctorum de Montserrat i la tasca de la trama d’ordres religioses i entitats variopintes entre la “bona gent” rubriquen la relació entre religió i nacionalisme a Catalunya. Un gran argument per, quan faci falta, exercir l’art de disculpar-se, tan propi de la hipocresia catòlica.
