Del 22 al 28 del passat febrer es va celebrar a Caracas la primera Assemblea Internacional de los Pueblos, amb l'objectiu d'articular les lluites que els diferents pobles estan duent a terme contra l'imperialisme, el capitalisme i el masclisme. Amb molt de goig, vaig ser una de les 500 persones de 90 països que van ser convidades a participar en aquesta Assemblea.

Així doncs, el 21 de febrer estava a punt de marxar cap a Caracas. Però el que havia de ser un viatge tranquil, es va convertir en un viatge perillós cap a un possible infern. El meu company, la meva filla, les amigues i amics estaven molt espantats, gairebé com si me'n anés a la guerra.

I tenien raó. Segons tots els mitjans de comunicació me'n anava a un país on governava un "Dictador, corrupte i usurpador",  Maduro, que segons el sr. Alonso (PP) "és un personatge espantós, una persona sense cultura, sense valors, sense moralitat. No hi ha res pitjor. És cutre i un criminal amb cara de criminal" (El Mundo). Un país on  "Els habitatges, els comerços, les voreres dels carrers i les places es transformen en les nits en albergs de veneçolans que s'acomiaden del seu país". Un país on la gent emigra "empesos per la fam, la manca de medicaments, la inseguretat personal i jurídica, la persecució política o la necessitat d'enviar diners als que es queden" (El País)

Un país en el que, des d'una plaça, un tal Guaidó (President de l'Assemblea Nacional) acabava d'auto proclamar-se President i, curiosament,  era reconegut immediatament per Trump i al voltant de 60 governs estrangers, el nostre entre ells. On els avions militars nord-americans, carregats d'ajuda acabaven d'aterrar a la frontera colombiana i on el mateix Trump no havia "descartat una intervenció militar". I totes sabem el que impliquen les "ajudes humanitàries" i les intervencions nord-americanes: no oblidem Irak, Líbia, Síria...

Amb aquestes perspectives, doncs, i amb el cor una mica encongit, vaig pujar a l'avió. El viatge va ser tranquil i agradable i a l'aeroport ens esperaven els companys veneçolans que participaven en la organització de l'Assemblea. Ens van traslladar fins a l'Hotel ALBA, un antic Hilton que ara era de l'Estat. Un lloc agradable i fins i tot luxós, però sense aigua calenta, ni tovalloles, ni sabó. Allà van tenir lloc totes les reunions de l'Assemblea, sense cap incident remarcable i amb una molt bona organització.

Al matí de l'endemà, mentre esperàvem que acabessin d'arribar tots el delegats i delegades (Air France havia cancel·lat tots els vols a Veneçuela en un acte de boicot sense precedents), vam anar a passejar.

I aquí vam trobar "l'altra Veneçuela": carrers tranquils, gent passejant, una escola que feia un cercavila amb criatures i globus, tendes plenes de tot, venedors ambulants de diferents productes: mandarines, plàtans, ous, verdura, fundes de mòbil, carregadors, etc., gent senzilla passejant pel centre de Caracas, popular, com tots els centres de les capitals llatinoamericanes, amb places on juguen les criatures, festegen els joves i prenen el sol els desocupats. En una cafeteria plena de dolços vam descansar, després vam pujar al metro que era gratuït i ple de gent tranqul·lla que tornava de treballar. Ens havíem equivocat de país?

No. Estàvem a la Veneçuela real, no a la Veneçuela que els mitjans de comunicació ens havien comptat. Ni Maduro és un dictador (ha guanyat 23 eleccions), ni la gent s'està morint de gana, ni la població està demanant a crits que vingui EEUU a salvar-los.  

Perquè, doncs, tanta mentida i tanta incúria? Per dues raons molt concretes. Una, la principal, perquè Veneçuela  té una de les reserves mundials de petroli més grans del món. I dues, perquè millor o pitjor des del govern de Chávez i el seu successor Maduro, han capgirat el repartiment de la riquesa: abans les rendes del petroli se les repartien entre multinacionals nord-americanes i el 10-15% de la població (blanca i adinerada) i ara la reparteixen entre la totalitat de la població. Això no vol dir que ara Veneçuela sigui un paradís, ni Maduro el millor president del món. Tenen problemes, hi ha escassetat i conflictes, uns conseqüència dels errors propis i altres induïts pel bloqueig d'EEUU, però tot i així, "si bé encara hi ha actualment 3,7 milions de persones infra-alimentades, és una xifra que està molt per sota dels 16 milions que hi havia abans de Chávez"(La Vanguardia. 17-02-2019) .

I per això, i moltes altres coses, EEUU ha fracassat i Guaidó no ha aconseguit ni que l'exèrcit es passés de bàndol, ni que la població li donés el seu suport.