Fa uns dies vaig participar en un esdeveniment del festival Barcelona Negra. He publicat alguns textos del gènere, i molt poques vegades em conviden a aquest tipus d'actes. Tres escriptors de novel·la negra vam fer un petit xou que es diu escriptura en viu, i que consisteix a improvisar un text a partir d'unes consignes que ens dona el públic assistent. El que escrivim es projecta en una pantalla enorme. La pantalla de l'antic cinema Aribau, en aquesta ocasió.

Vaig acudir-hi creient que es tractava d'això i de res més. La primera sorpresa me la vaig portar al principi, quan va pujar a l'escenari la presentadora. La senyora ho va fer bé, res a dir. La persona que tenia a la meva esquerra em va dir: "Aquesta cara em sona. Qui és?". No la coneixia de res i vaig preguntar a la meva dreta. Em van respondre: "És la dona del senyor J." (un dels polítics que seran jutjats pels fets de l'1 d'octubre del 2017). Em vaig sentir incòmode, però ho vaig defugir. Al cap i a la fi, la senyora no va esmentar l'assumpte.

Vaig pujar a l'escenari i vaig complir amb el repte: escriure durant pocs minuts a partir de les consignes proposades pel públic. Quan va acudir el segon escriptor a l'escenari, en comptes d'atenir-se a les normes del joc, va escriure un text sobre els "presos polítics", i va posar que "justícia espanyola" és un oxímoron, que vivim sota la tirania d'un Estat totalitari i etcètera. Alguns pocs d'entre el públic van aplaudir. Em vaig quedar bocabadat i, sobretot, trist.

Em va entristir l'abús de l'oportunitat. L'escriptor va escriure: "Aquest acte està dedicat als presos". Crec que ho va escriure amb ingenuïtat, però amb la lògica de l'abús, de l'apropiació. Va escriure que a Espanya els violadors són lliures i els demòcrates, empresonats. El sil·logisme és pueril i inacceptable. Però era allà, reproduït en grans lletres a la pantalla. Inacceptable. Però vaig ser incapaç de respondre. Aquí està el meu dolor: no vaig saber respondre a un fet inacceptable.

Vaig poder haver respost en el següent torn, quan de nou vaig pujar a l'escenari per escriure una altra improvisació. No ho vaig fer. Encara que sentia la necessitat de respondre, va prevaler en mi l'imperatiu ètic i una mena de responsabilitat: ètica i responsabilitat van atropellar el malestar que sentia i me’l van enviar a les entranyes perquè ho digerís després. Vaig tolerar l'abús, vaig suportar l'apropiació de l'espai, vaig acceptar la usurpació. Per què vaig actuar així?

L'escriptor que va cometre l'abús és un amic. No és fàcil tenir amics en aquest gremi egocèntric i gairebé autista, de debò. Haver respost significava assumir el risc de perdre un dels pocs amics que em queden en aquest gremi, provocar una situació violenta de conseqüències imprevisibles, i totes dolentes. La meva única opció bona era aquesta: el silenci. Evitar el conflicte. I convertir el malestar en alguna cosa íntima, en alguna cosa que em quedo dins. La meva reacció explica un munt de fenòmens que estan succeint a Catalunya d'uns anys ençà. Només quan un es troba ficat en el merder ho comprèn. És fàcil jutjar els altres, o prescriure com han d'actuar els altres davant d'una provocació nacionalista. Però és molt difícil fer-ho en primera persona.

Em vaig emportar moltes preguntes a casa meva. Què hauria  passat si, en la meva primera intervenció, hagués aprofitat l'oportunitat per escriure en aquesta pantalla gegant alguna cosa com: "Als polítics els jutjaran per haver violentat les lleis d'un Estat democràtic d'Europa. És feixista utilitzar la democràcia per violentar-la com van fer el setembre i octubre del 17"? El meu amic hauria posat en risc la nostra amistat amb una resposta? Per quin motiu els que callem som sempre els mateixos? Els cedim el relat sempre.

Ni sóc optimista ni crec que la veritat prevalgui pel fet de ser veritat. La història demostra que això no funciona així. Però segueixo pensant que la raó venç l'engany i la fal·làcia. Segueixo creient (més que pensant) que l'argumentari nacionalista català té els dies comptats, que la veritat guanya, que els nacionalistes són cada dia menys i que per això pocs van aplaudir l'abús oportunista del meu amic. Però em vaig endur dolor, em vaig endur pena, em vaig endur una ràbia petita que era ràbia cap a mi, cap al meu silenci. Les meves pors em van vèncer. Em fa por això. Abans de bullir, l'aigua es queda quieta, muda.