Titulava amb encert el fotoperiodista Jordi Borràs el seu llibre gràfic de l’1 d’octubre “Dies que duraran anys”. A fe de Déu que tenia raó. Sense anar més lluny, ja fa dos anys que l’1-O dura, i espera. Hi ha coses d’aquell dia que van quedar gravades a foc roent en la memòria col·lectiva dels ciutadans i que difícilment podrem esborrar, fóssim del bàndol que fóssim. Per exemple, les hòsties de la policia encara fan mal; fan mal a ‘indepes’, equidistants i unionistes. Costarà oblidar els despropòsits d’aquell deliri. Ningú o pocs esperaven que el referèndum de l’1-O, que en teoria tenia el mateix valor que la consulta del 9-N -és a dir, cap, o merament simbòlic- acabaria com el rosari de l’Aurora. Per què el 9-N sí i l’1-O no
M’he referit en més d’una ocasió i en aquest mateix espai a la mítica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’ (‘Groundhog Day’), més coneguda com ‘El Dia de la Marmota’ -la del meteoròleg que, sense saber ni el perquè ni el com, cada dia es lleva repetint el mateix dia, el de la marmota. La pel·lícula que interpreta Bill Murray em recorda el procés en general i l’1-O en particular. Cada dia, quan al despertador sempre sona la mateixa melodia (‘I Got You Babe’ de Sonny & Cher), sempre estem a prop de ser independents i el dia s’acaba sense concretar-se res i l’endemà torna a sonar la mateixa música i així dia darrere dia. És més, cada dia agafa més força la necessitat de repetir l’1 d’octubre, aquest cop de manera acordada perquè des de l’exterior ens pugui comptar millor. 9-N, 1-O… el dia de la marmota. Com quan era petit i el meu pare em llençava la pilota de bàsquet un altre cop; “fins que l’entris”, em deia, i repetíem tants cops com eren necessaris. Doncs ara sembla que farem el referèndum tants cops com siguin necessaris, fins que ens l’aprovin (fins que, com la pilota, entri a la cistella). Val a dir que aquest ‘Groundhog Day’ també es repeteix a Espanya, amb les eleccions generals.
Recordo la vigília de l’1-O de 2017; estàvem preocupats per si Europa i el món en general ens miraria. El 9-N no ens van fer massa cas i l’esperança ‘indepe’ era que aquest cop sí, que totes les mirades es dipositessin sobre Catalunya. El final va ser així, els ulls de mig món van enfocar cap aquí, però no va ser tant un mèrit ‘processista’ com un demèrit de l’Estat, que va exercir un excés desproporcionat de violència. Un preu molt alt per a un anunci publicitari. Tinc la sensació que si l’1-O l’Estat ens hagués ignorat l’atenció internacional s’hagués dispersat i tot plegat hauria quedat en un 9-N.
Quan l’independentisme perd força, i l’allargament del procés l’està dividint i debilitant, sempre surt algun espontani disposat a donar un cop de mà; l’última empenta la trobem en la detenció dels set activistes dels CDR. Una bona injecció de pa amb tomàquet, ara que el procés mostrava alts símptomes d’esgotament. I el despertador tornarà a sonar i l’1 d’octubre continuarà celebrant-se dia darrere dia, com el de la marmota.
