Està ben vist que l’ecologia política (aquella que partint de la ciència i de la consciència ciutadana desemboca en la influència política per transformar la penosa realitat) no és –i potser no serà– admesa en el banquet independentista que JxCat, el partit liderat per Carles Puigdemont, va celebrar el primer diumenge d’octubre. Com que això és així (i de moment no sembla que hagi de canviar), l’organització política Alternativa Verda, referent del moviment ecologista a Catalunya, fundada el 1983 a la Bisbal d’Empordà, va enviar urbi et orbi, coincidint amb el congrés de fundació de Junts x Cat, un comunicat en què feia saber que Els Verds-Alternativa Verda li retiren el seu suport “mentre no hi hagi un canvi d’actitud sobre els temes que considerem cabdals de la transició energètica i ecològica”.
La cosa ve de lluny, de quan Jordi Pujol (entre el 1980 i el 2003, com a president) feia, desfeia i refeia amb FECSA (nuclears), amb pantans, regadius i transvasaments (Ebre, Rialb, Tarragona, etc.), amb abocadors industrials (Tivissa, etc.) i, en fi, amb incineradores, autopistes i muntatges urbanístics i d’oci (Port Aventura, etc.).
Però per no anar tan enrere, situem-nos en les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, les del 155, quan mig Govern ja era a la presó i uns quants, amb el president Puigdemont, a l’exili. Aquest va llançar una candidatura “transversal” (és a dir, més enllà dels adeptes postconvergents de sempre) i és per això que dos membres d’Alternativa Verda (Santiago Vilanova, portaveu del partit, i un servidor) vam oferir la possibilitat de presentar-nos a les llistes, per influir, des de la nostra visió i acció ecologista, en l’acció política del moviment independentista. Se’ns va acceptar, però ara considerem, vist com han anat les coses aquests darrers tres anys, que tots dos anàvem de relleno, per fer veure, per part dels qui confegien les llistes, que també s’acollien elements considerats, pel cap baix, com a “incorruptibles” i que, difícilment, podien sortir elegits.
No es tracta de fer un memorial de greuges personalitzat, perquè a tots els partits hi ha tensions a l’hora de confegir llistes, i nosaltres –i més sent independents– no vam ser una excepció. Es tracta de fer veure, als dirigents de JxCat i a la societat en general, que la resta de membres de l’equip que va refundar, el 1999, Els Verds-Alternativa Verda (entre els quals, a més dels dos esmentats, la psicòloga Pilar Sentís, el músic Rafael Subirachs, el periodista Xavier Borràs i l’escriptor Andreu Carranza) hem continuat treballant –fora del Parlament i en condicions adverses, com fa 40 anys- per posar la crisi ecològica, climàtica i social al centre de la política. La resposta rebuda ha estat zero. Ho sap perfectament el portaveu d’Els Verds-Alternativa Verda, en Vilanova (Olot, 1947), periodista i escriptor de molt llarga trajectòria, que ha mogut cel i terra a l’ANC, JxCat i la Crida per la República per introduir-hi els valors de l’ecologia política, fins que, veient que tot era molt compliCat, ho ha deixat estar.
D’aquí ve la redacció d’aquest comunicat, entre la decepció i un últim fil d’esperança, on expressem –com vam fer el gener del 1977, quan ens constituírem com a Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya– la nostra desolació, en aquests moments de màxima crisi, en veure com el nostre món polític i governamental no atén com caldria els nombrosos conflictes ecològics, energètics i territorials que hi ha a Catalunya: l’urbanisme a la Costa Brava, els polígons industrials i logístics al Baix Penedès i a la Conca d’Òdena, les operacions urbanístiques al Baix Llobregat (Castelldefels-Gavà) , etc., la mala política de residus, la qüestió nuclear (amb l’ampliació del permís d’explotació a Vandellòs i l’any que ve, potser, a Ascó), la implantació del 5G (amb greus problemes per a la salut i el medi ambient, com han denunciat un centenar llarg de científics europeus i americans) i, en fi, la contaminació dels sòls i capes freàtiques i la comercialització de tòxics perjudicials per a l’agricultura.
I, també, el tema eòlic, deixat, des de fa 20 anys, en mans de les grans empreses energètiques, que han sembrat les comarques rurals (sobretot les de l’Ebre, amb un 40%) de parcs amb poca o nul·la concertació amb ajuntaments i grups opositors. Això sí: a la televisió i als diaris ens donen el gustasso de veure com es barallen amb grans paraules buides, tots d’acord, també, a no saber o no voler assenyalar els responsables finals de tant desordre humà, territorial i ambiental.
